Creu de Terme

Es tracta d’un element escultòric construït cap al segle XIV, probablement per iniciativa de l’abadia de Santa Maria de l’Estany.

Aparentment era situat marcant el límit de terme en el camí de transhumància que comunicava el Pirineu amb el Vallès, a través del Lluçanès i de Moià, i que vorejava el prat de l’antic estany per la vessant est de la conca d’aportació.

A l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de l'Estany es conserva un document de l’any 1328 en el qual s’esmenta l’indret del ‘coll de la Creu’. [Puigferrat, 2014]

La creu també apareix esmentada en un document del 30 d’abril de 1461 quan Tomàs de mas Martí, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, va vendre a Miquel Rovira, de la parròquia de Sant Feliu de Roudors, les tasques que Miquel Rovira havia de llaurar-li cada any de collita “en aquella terra constituïda vers la creu del Prat del Stany”. [APSME, lligall 1454-1500 - Puigferrat, 2014]

En un altre document posterior s’esmenta l’existència d’una altra creu de pedra propera al Pontarró, actualment desapareguda, situada en el camí de Vic, a prop del Mas Carrera. El 2 de novembre de 1551, Nicolau Carrera i el seu fill Jaume, hereus i propietaris del mas Carrera, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, arrendaren per quatre anys a Gabriel Pla de la mateixa parròquia unes feixes de terra de les possessions del mas Carrera situades “en lo lloch vulgarment anomenat de jus lo camp del Ponterró del Stany”. Afrontaven a solixent amb un “marge gros qui és de jus la creu de pedre qui va a la Carrera”. (...) A sol ponent “part ab lo camí púbblic qui ve del Stany ha Sent Pheliu migenssant lo torrent qui discorre y descendex del Prat del Stany y part ab dit torrent.” A tramuntana, “part en dit torrent y part ab la ffont de la Salgueda”. [APSME, lligall 1503-1552 - Puigferrat, 2014]. Possiblement es tractava d’una creu de pedra de característiques similars a la que s’ha conservat fins a l’actualitat.

Un plànol de 1882, corresponent al traçat de la carretera provincial de Moià a Calaf per Súria, reflecteix l’actual ubicació de la creu de pedra al costat del límit de terme de Moià. Però aquest plànol no inclou informació de cap altra creu dins el terme, de manera que, en aquell moment, la creu de pedra del camí de Vic ja devia haver desaparegut. [Plànol H04 adjunt]

La disposició de la creu de pedra gòtica possiblement fou afectada per les obres de construcció de la carretera adjacent, desenvolupades entre 1884 i 1904, que aparentment realitzaren un rebaix del terreny adjacent, de manera que protegiren la vora del talús on es recolzava la creu amb un mur de carreus de pedra que apareix en les fotografies més antigues que es conserven.

Entre juny i setembre de 1954 es realitzaren treballs de consolidació del recolzament de la creu en el terreny, ja que aquesta es trobava molt inclinada cap a la carretera, amb el risc de caure. Aquesta obra va ser promoguda i costejada pel cirurgià Josep Maria Vilardell, estiuejant propietari en aquell moment del Molí del Grau, tal com testimonia una làpida actualment conservada al peu del monument. [Folch-i-Torres, 1954].

Els treballs consistiren en consolidar el mur de contenció del desnivell provocat pel talús de la carretera, es recuperà la verticalitat de la creu, i es convertí el pedestal de recolzament en un mirador, amb un banc perimetral de contenció de les terres al costat dels camps adjacents, i amb una barana al lateral de la carretera. En aquest moment s’adoptà la seva configuració actual.

Les obres s’inauguraren oficialment amb una cerimònia celebrada el 8 de setembre de 1954, tal com testimonien les fotografies conservades. [Fons Llorenç Senties]

El reconegut poeta estanyenc Felip Graugés (1889-1973) va dedicar dos poemes a la Creu de Terme:

LA CREU DE TERME

Figura centenària, símbol de fortalesa,
la pedra beneïda, la venerada Creu,
qui té encants i misteris, i ama la tendresa
de jovençanes heures que creixen vora seu.

De segles i més segles davallen amb feresa
damunt sa bruna testa les tempestats de neu;
més ella, triomfanta, els mostra sa fermesa
i als torbs i calabruixes cada any los diu: “Adéu!”

Al mig de la plana immensa com una flor divina
aixeca sa escultura superba gegantina
qui té una perfum dolça i un deix de santedat:

tot un verger de roses la deixa perfumada
i l’heura que l’envolta corona enamorada
la gloriosa imatge d’un Crist crucificat.

(Publicat dins el “Butlletí... de la Lliga de Defensa de l’Arbre Fruiter”, Moià, novembre de 1913)
[Graugés, 1989, pàg.141-142]

LA CREU DE PEDRA

Al Dr. Josep M. Vilardell, amb motiu
de la benedicció de la Creu de Pedra restaurada

T’alces, oh Creu, divina i amorosa,
en el dintell obert al nostre prat;
si els segles t’hi deixen gloriosa,
la nostra fe t’hi ha perpetuat.

Sempre t’hem vist com una pedra santa
que té l’arrel que mai no pot morir;
un gran encís encara avui encanta
el cor devot que et troba en son camí.

Entre perfums de liquen i flor blava
t’has envellit clavada en mateix lloc;
el pas del temps, però, t’amenaçava
de veure’t convertida en enderroc.

I va passar qui et veia amb ulls de joia,
i, amb noble gest piadós recull,
et mostra avui com rústica monjoia
que de l’Estany seràs motiu d’orgull.

Fill del poblet, també sento l’eufòria,
l’agraïment que surt del fons del cor.
Que vostre nom dintre la nostra història
sigui per sempre escrit amb lletres d’or.

Santa Maria de l’Estany,
8 de setembre de 1954

Musa rústica. Barcelona, 1973. [Graugés, 1989, pàg.120]

Segons una llegenda estanyenca, la creu de pedra gòtica assenyala l’indret on la imatge de Santa Maria de l’Estany, en un moment en què la volien traslladar perquè no restés abandonada, es tornà tan feixuga que els bous no aconseguiren moure el carro que la duia al damunt. Per això fou retornada de nou a l’església del Monestir, lloc que no volgué abandonar mai més.

Curiosament, sabem que la imatge de la Verge de l’Estany fou amagada durant la Guerra Civil en un magatzem de Barcelona, per protegir-la. I una vegada acabat el conflicte bèl·lic, el poeta estanyenc Felip Graugès la recuperà del magatzem barceloní i la retornà al poble. [Graugés, 1989, pàg.11]

- AADD. Aproximació a la toponímia del Moianès, Rafael Dalmau Editors, Barcelona 2009.
- CODINA, Joan. Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil del 1993).
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- FOLCH-I-TORRES, Joaquim. “La ejemplar restauración de la ‘Creu de Terme’ de Santa Maria de l’Estany”, a Revista Destino, 23 d’octubre de 1954, Barcelona, 1954, i a Programa de Festa Major de 1955, Ajuntament de l’Estany, L’Estany, 1955.
- GRAUGÉS, Felip. Obra poètica, Associació Cultural i Recreativa de l’Estany - Grup d’amics de Felip Graugés, L’Estany, 1989.
- POU, Aureli - VINYETA, Ramon. L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona. 1974.
- Puigferrat, Carles. Estudi històrico-documental previ a la restauració d’algunes dependències del monestir de Santa Maria de l’Estany (Moianès), [buidat parcial de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de l’Estany - APSME], L’Estany (Inèdit), 2014.
- RODRÍGUEZ, J.L. “El molí del Grau de l'Estany”, a La Tosca, núm. 480-481 (pàg. 24-25), Moià, 1991.
- SOLÀ, Fortià. Història de Torelló, Barcelona, 1947-48.
- TRESSERRA, Josep. Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, Impremta Anglada, Vic, 1920