Poble (nucli històric)

La referència més antiga actualment coneguda sobre l’existència d’un nucli de poblament a prop del monestir és remunta a 1252, quan s’esmenta la vila de l’Estany en un document de l’arxiu parroquial de l’Estany.

A partir de diversos documents datats entre 1287 i 1331 es coneix l’existència d’unes 25 famílies residents a l’Estany.

En aquell moment totes les cases de la vila de l’Estany pagaven un cens a l’abat, i eren situades entorn de la plaça de l’abadia, sota el colomer de la confraria, a la sagrera de la capella de Santa Cecília (al carrer major) i al camí de Rodors (o camí ral de Moià). Atenent als cognoms dels veïns, la major part d’habitants devien procedir de les masies dels voltants.

Aquesta petita vila es despoblà progressivament entre els segles XIV i XVI, coincidint amb la tendència general del país i amb la decadència progressiva del monestir. Així el poble passà de 11 famílies l’any 1380 fins a 7 famílies que l’habitaven l’any 1553. [Pladevall-Vigué, 1978, p.71]

No es coneix l’afectació sobre les cases del poble del terratrèmol de 1448, i de les rèpliques posteriors, que provocaren l’enfonsament el campanar i bona part de les voltes de l’església i de les construccions de les dependències del monestir de Santa Maria de l’Estany. Per tal de fer front a les despeses de reconstrucció del monestir l’abat emprengué a partir de 1451 la venda de diverses possessions del monestir; dels camps de la Sagrera entorn de la capella de Santa Cecília a Bernat Perer, dels patis de la Sagrera a Joan Lleonart, i a Genescà de tot el Serrat. La ressenya històrica de Josep Tresserra atribueix a aquest moment l’inici de la construcció del carrer dels Monjos (també conegut com a carrer Fosc).

En un sentit semblant Joan Coromines situa l’origen de la configuració d’un nucli de poble a l’entorn del monestir a partir de mitjan segle XV. [Coromines, 1995, pàg.147]

En 1580 es coneix l’existència d’unes 50 o 60 cases en el conjunt del terme de l’Estany. [Tresserra, 1920, p.5]

El 1893 es traslladà el cementiri del poble, ubicat des de 1526 al pati de davant de l’església del monestir de Santa Maria de l’Estany, confrontant amb la plaça del Monestir i amb el carrer de Jacint Verdaguer (el camí de Vic). En aquest moment es situà el cementiri en la seva ubicació actual, al costat del camí de Sant Feliu de Terrassola, darrera el mas Grau, en la proximitat del nucli del poble. [Tresserra, 1920, pàg. 21, 25]. Aquest trasllat es produí per tal de facilitar el traçat de la carretera provincial de Moià a Calaf per Súria, que passaria per l’interior del poble. [Segons el projecte de 1882, recollit a la documentació gràfica adjunta]

Entorn de 1920 el terme de l’Estany era format per unes 130 cases amb 525 habitants. Una part de les dependències del monestir eren ocupades per un convent de Germanes Dominiques, així com per una escola nacional. Al costat del carrer de Sant Isidre i del carrer de Jacint Verdaguer hi havia una fàbrica de teixits de llana. També hi havia una notable activitat industrial de la fusta, llenya i carbó, que afavoria la neteja de boscos “mal general que tots critiquem i ningú atura”. Tot i així la major part de les famílies es dedicaven fonamentalment a les feines agrícoles i a la cria de bestiar. [Tresserra, 1920, pàg.5-6]

En una descripció del terme de l’Estany de l’any 1890 s’indica que:
“El número de habitantes, según el censo del año 1887, asciende a 497, con 120 casas construidas en condiciones convenientes, que en buen número de elles, pueden habitar dos y tres Cabezas de familia con toda comodidad.” [Tabé, 1890, pàg. 5]

En aquell moment un viatger trigava unes 7 hores i mitja per anar des de Barcelona a l’Estany:
“Desde la estación de Barcelona por la línea de San Juan de las Abadesas, que es la estación de Zaragoza, se toma el pasaje ó billete para San Feliu de Codinas, cuyo primer tren de la mañana sale de Barcelona á las seis y media, y llega á Caldas de Monbuy, en cuya estancia el pasajero, con el mismo billete, toma el coche hasta San Feliu de Codinas (combinación especial), llegando á dicho punto á las nueve.
El pasajero toma billete nuevo para llegar a la villa de Moyá, cuyo precio es de una peseta cincuenta céntimos, que junto con el pasaje del tren vale tres pesetas cincuenta céntimos, y llega á Moyá á las doce y media, que es punto de salida, y á las dos de la tarde se llega al Estany.” [Tabé, 1890, pàg. 6]

També es descriuen els principals conreus i activitats productives:
“En cuanto al clima de este país es constantement saludable, (…) fertilizando el terreno en abundantes cereales, maíz, buena calidad de patatas, judías, garbanzos, berzas, guisantes, algunos árboles frutales y viñas. Él ofrece variedad abundante de caza; en liebres, conejos, perdices, (…)
Además hay las producciones del ganado lanar y vacuno; del que saca la leche para el consumo todo el año, satisfaciendo las necesidades del pueblo, así como la carne y ricos quesos y requesones, las producciones de las aves de corral, pollos, gallos, gallinas, y abundantes huevos.” [Tabé, 1890, pàg. 10]

Pocs anys més tard, trobem una nova descripció similar a la Geografia General de Catalunya de l’any 1908:
“Estany. Poble que, ab lo caseriu dels Caputxins, reuneix 131 cases ab 440 habitants de fet y 452 de dret (...) És dins d’una valleta al vessant N. Del coll de Montví, y està unit a Moyà per una bona carretera provincial, per més que sigua un xich costeruda en los tres primers kilòmetres. La estació que té més prop es la de Caldes de Montbuy, a 28 kilòmetres.
Es del bisbat de Vich, té una esglesia parroquial, dedicada a Santa María ab un rector y un coadjutor; un convent de Germanes Dominiques; una costura [escola de nenes] y un estudi [escola de nens] municipals; dos hostals y tartana pera anar a Caldes. Fà festa major lo 8 de Setembre, y fira lo 8 de Desembre.
Hi ha una fàbrica de teixits de llana y un’ altra de filats de cotó.
Pél seu terme hi passan los torrents de Riusech, del Fondo y del Molí y hi ha una font d’aygua de ferro y varies d’aygua potable. Cullen blat, llegums y ví; fan molta mel; crían bestiar de llana, cabriu y boví. Confrontan ab aquest terme: al N. Lo d’Oristà; al E. Los de Montanyola y Collsespina; al S. lo de Moyà, y al O. lo de Santa Maria d’Oló.
Hi ha a aquest poble un antich monestir, Santa María del Estany, quin claustre romànich es digne d’ésser visitat per la gran varietat de ornamentació dels capitells y per llur bon estat de conservació. A la església val la pena de veure la Mare de Déu de marbre, titular del temple, però despullada dels vestits que demunt de les robes esculpides li han posat.
A la sortida del poble anant cap a Moyà, hi ha una creu de terme d’estil gòtic.
Aquest terme tenia abans un gran estany quines aygües feyan que quasi tots los habitants patissin de [febres] quartanes. Mes l’any 1737 van donar sortida a aquelles construint una mina, ab lo que va quedar ben sanejat lo poble. Era de la jurisdicció de les Dignitats reyals. La església del Estany va ser consagrada l’any 1131, donant-li, entre altres esglésies, la de Santa Maria de Moyà ab les seus sufragànies. (...)” [Carreras-Gomis, 1908, pàg.243-245]

El reconegut poeta estanyenc Felip Graugés (1889-1973) va dedicar un poema al seu poble:

ELOGI PAIRAL

Sóc d’un poble xic de l’alta serra,
em sento vanitós de ser fill seu,
i estimo les muntanyes de ma terra
perquè les va forjar un voler de Déu.

Riu mon poblet vora la més altiva
muntanya que és capçal de son bressol [Puig Caritat]
i té al seu peu la que n’apar més viva,
quan tomba en el ponent la llum del sol.

Del poble són, com mares ben geloses
que dolçament li vetllen els destins;
tots hem tastat les gràcies amoroses
que ens han donat les flors dels seus camins.

Són a l’hivern humils i fredoliques
i sota la caputxa de les neus
rumbegen un terbol de cases xiques,
joiells que el temps deixava entre els conreus. [masos]

Quan duu l’abril les lluminoses caldes
els arbrissons que amb joia hi són florits
són vols d’infants que juguen per ses faldes
buscant la llet materna dels seus pits.

Quan des de lluny el nostre esguard obira
son bell perfil dessota el cel blavís,
l’amor pairal encén una guspira
en nostre cor que es torna enyoradís.

I ens sentim plens d’una tristesa isarda,
ens dol l’escalforeta i el caliu
d’aquella llar que la muntanya ens guarda;
amunt o avall, hi és el nostre niu.

Llavors trobem la ruta tota trista,
els nostres ulls sols miren cap allà,
com més un hom les va perdent de vista
molt més el cor amb joia se n’hi va.

Mai com llavors se´ns apareix tan rica
la dolça quietud del poble gai;
si el viu record ens fa alegria una mica
el cor promet de no deixar-la mai.

Aquella benaurada rustiquesa
amb flors, ocells, i boscos i conreus;
d’un aire sa que és vida i és bellesa
i dóna força i sàbia als fills seus.

Sóc fill d’un poble xic de l’alta serra;
em sento vanitós de ser fill seu
i estimo amb tota l’ànima la terra
a on me va portar el voler de Déu.

A Josep Roig Ginestós.

Inclòs inicialment dins el llibre: Camps a través. Vic, 1924. [Graugés, 1989, pàg.42]

- AADD. Aproximació a la toponímia del Moianès, Rafael Dalmau Editors, Barcelona 2009.
- CARRERAS Candi, Francesch; GOMIS, Cels, Geografia General de Catalunya. Volum II. Provincia de Barcelona. Establiment editorial de Albert Martín, Barcelona, 1908-1918.
- CODINA, Joan. Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil del 1993).
- COROMINES, Joan. Onomasticon Cataloniae, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1995.
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- GRAUGÉS, Felip. Obra poètica, Associació Cultural i Recreativa de l’Estany - Grup d’amics de Felip Graugés, L’Estany, 1989.
- PLADEVALL, Antoni -VIGUÉ, Jordi. El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Artestudi, Barcelona, 1978.
- POU, Aureli - VINYETA, Ramon. L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona. 1974.
- Puigferrat, Carles. Estudi històrico-documental previ a la restauració d’algunes dependències del monestir de Santa Maria de l’Estany (Moianès), [buidat parcial de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de l’Estany - APSME], L’Estany (Inèdit), 2014.
- RODRÍGUEZ, J.L. “El molí del Grau de l'Estany”, a La Tosca, núm. 480-481 (pàg. 24-25), Moià, 1991.
- TABÉ, Matias; DE CLASCÀ, Antonio. Aguas minero-medicinales del Estany descubiertas en 1852, Tipolitografia Luis Tasso, Barcelona, 1890.
- TRESSERRA, Josep. Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, Impremta Anglada, Vic, 1920