L'estany (dessecat)
Descripció de l'element
L’àmbit de l’antic estany, actualment dessecat, queda definit per una conca d’aportació d’aigües amb una superfície drenant d’unes 110 Ha (1’10 km2) aproximadament, delimitada per les carenes de la Serreta, el turó de la Barra, el serrat de l’Horabona, el collet del Raval del Prat, el serrat Febrer, el serrat de la Creu, el serrat del Gaig, el puig de la Devesa i l’altiplà de la Crosa. El seu desguàs natural es produeix en l’extrem nord de l’àmbit, entre la carena de la Serreta i el Pla de la Crosa, formant el naixement de la riera de l’Estany.
Localització
8790
Prat de l’estany
X: 41,8624339
Y: 2,1157949
(Sistema ETRS89)
Descripció històrica
El context geològic de l’estany consisteix en estrats formats entre el final del període eocè i el començament de l’oligocè (fa uns 37 a 25 milions d’anys).
Ara fa uns 47 Ma, els Pirineus eren un reguitzell d’illes arrenglerades en direcció est-oest, que emergien entre les aigües que cobrien les conques d’avantpaís d’Aquitània, al nord, i de l’Ebre, al sud. En aquell temps l’Ebre era una extensa badia que s’obria a l’Atlàntic pel golf de Biscaia i limitava a l’est amb els relleus de la Cadena Costanera Catalana, de manera que quedava desconnectada de l’Oceà de Tetis. Flanquejant la Conca de l’Ebre es desenvolupava una plataforma marina detrítica (formada per dipòsits sedimentaris) on creixien alguns esculls, a la vegada que a les desembocadures dels rius que drenaven la Cadena Costera Catalana s’edificaven ventalls al·luvials costers i deltes (formats per sediments transportats i dipositats per les aigües corrents), les restes dels quals són les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. El clima, la circulació de les aigües i la resta de condicionants paleoambientals, afavoririen que aquelles plataformes fossin colonitzades per uns foraminífers (minúsculs organismes de closca calcària) típics de l’Eocè mitjà; els nummulits.
A poc a poc, la Conca de l’Ebre s’anà omplint de sediments. Cap a la fi de l’Eocè, fa uns 37 Ma, havia deixat d’estar connectada amb la mar oberta pel Golf de Biscaia, convertint-se en una depressió sotmesa a un règim endorreic (la xarxa hidrogràfica de l’entorn havia deixat de desembocar al nivell de base general oceànic) que afavoria l’evaporació. Això va provocar que a les àrees centrals de la conca es dipositessin grans quantitats de sals, mentre que a zones molt localitzades dels marges, encara s’acumulessin petites formacions d’esculls coral·lins.
Al mateix temps, les estructures tectòniques que es formaven com a conseqüència de la col·lisió entre les plaques ibèrica i europea s’estengueren cap a l’interior de la Conca de l’Ebre. Això provocà que aparegués una àrea emergida de cadenes de muntanyes en formació, reduint-se progressivament l’espai ocupat per la Conca de l’Ebre.
A principis de l’Oligocè, fa uns 33 Ma, la Conca de l’Ebre era una depressió que rebia les aportacions dels rius i torrents que drenaven les àrees del nord i del sud elevades topogràficament per causes tectòniques. En arribar a la plana, aquells rius i torrents dipositaven els seus al·luvions, consistents en enormes quantitats de graves, arenes i argiles, en forma de conjunts de ventalls i de planes al·luvials. A les zones centrals de la conca, es desenvoluparen pantans naturals i àrees lacustre on es dipositaren margues, carbonats, guixos i de vegades, també torbes. Precisament aquests són els terrenys que afloren a l’entorn de l’Estany, on es troben intercalacions de margues, calcàries grises i lutites, que poden estar recoberts per sediments quaternaris (de fa menys de 2 Ma) d’orígen fluvial al·luvial.
L’àrea del Moianès de l’entorn de l’Estany correspon a una sèrie de plecs i encavalcaments geològics vinculats a l’anticlinal (plec simple que té la part exterior convexa) de Santa Maria d’Oló. Es tracta d’un plec asimètric d’aspecte diapíric (amb un nucli mòbil i plàstic que trencà les fràgils capes que l’envoltaven i s’estengué per damunt de les roques estratigràficament superiors) i d’origen pirinenc. Els materials que composen el plec pertanyen a la formació geològica d’Artés, i estan formats per nivells de calcolutites i gresos vermells. L’estructura geològica en detall de l’entorn és complicada per la presència d’una gran quantitat de replecs i falles (fractures de l’escorça terrestre acompanyades de desplaçament) de poc salt.
Així, geològicament parlant, el pla de Santa Maria de l’Estany correspon a una antiga llacuna endorreica (la xarxa hidrogràfica de l’entorn desembocava a un nivell de base diferent de l’oceànic). Es creu que la depressió lacustre del llit de l’antic estany tingué un origen tectònic fa menys de 11.500 anys. En aquesta zona afloren dipòsits quaternaris holocens (originats des de fa 11.500 anys fins l’actualitat) corresponents a argiles blaves, torbes i graves.
Es coneixen diversos indicis de la presència humana prehistòrica a l’entorn de l’estany així com al Puig de la Caritat. Així, per exemple, en la ressenya històrica de l’Estany de 1920 s’esmenta la troballa al voltant de l’antic estany dessecat d’una punta de sageta de cristall de roca, atribuïda al període paleolític magdalenià, així com de “set destraletes de pedra polida” atribuïdes al període neolític (fa més de 6.000 anys) que tenia en Josep Sala Molas, de Vic, a la seva col·lecció. [Tresserra, 1920, pàg.3]
També hi ha indicis del poblament durant el període romà, consistents en els fragments de tègula ceràmica romana identificats en la intervenció arqueològica realitzada a una part de les dependències del monestir de l’Estany.
Entorn l’any 990 la documentació històrica cita l’existència d’una església preromànica de Santa Maria, en la proximitat de l’estany, sotmesa a la jurisdicció del senyor feudal Sendred de Gurb, sense que actualment se’n conegui la seva ubicació. Serà l’any 1080 quan es fundarà el priorat de Santa Maria de l’Estany en el seu emplaçament actual. Aparentment en aquest moment l’estany encara acull les aigües de la seva conca natural, que tenen sortida natural en el seu extrem nord, desembocant en la riera de l’Estany.
A l’arxiu del Monestir de Santa Maria de l’Estany es conserven diversos documents en els quals s’esmenta l’existència d’uns recs per tractar de dessecar l’estany “rego sive vallo” entre els anys 1323 i 1324.
La conservació de la creu de terme gòtica, atribuïda al segle XIV, i existent amb tota certesa l’any 1461, situada en el traçat de l’antic camí que comunicava el nucli del monestir amb Moià, travessant gairebé pel mig l’antic àmbit ocupat per l’estany, donaria a entendre que en aquest moment ja s’havia iniciat el procés de dessecació de l’Estany impulsat pels monjos.
Justament durant el segle XIV es coneixen altres obres civils de conducció d’aigües, essent una de les més rellevants la construcció de la Sèquia de Manresa, impulsada després de la sequera de l’any 1336, que arruinà la capital del Bages.
També sabem que l’any 1500 ja existia el Pontarró de l’extrem nord del prat de l’estany, i fins i tot un document de 1555 cita l’existència de dos pontarrons, un a cada extrem de la conca lacustre. [Puigferrat, 2014, APSME, Lligall 1503-1552]
Entre el dies 1 d’abril i 14 de setembre de 1554 el mestre d’obres Joan de Borda, de la vila de Torelló, realitzà els treballs d’eixamplament.
Un document del 26 de febrer de 1554 explica amb cert detall les característiques dels canals de dessecació de l’estany que en aquell moment ja existien però que havien quedat embussats pels sediments arrossegats per l’escorrentia de l’aigua. Es tracta d’una concòrdia entre l’abat Carles de Cardona, i el mestre d’obres Joan de Borda, de la vila de Torelló, per tal d’eixamplar i enfondir els dos canals o valls principals, que podrien correspondre al rec de les Nogueres, i al rec del Mig del Prat, actualment existents. El mestre d’obres havia d’apartar la terra moguda dels esmentats valls tan lluny com fos possible i, allà on no es pogués apartar, Borda havia de fer-hi una mena de pallissada o mur vegetal “hun escardís ab pals, perxes i rama”, de manera que la terra no pogués tornar dins els valls. Els treballs s’iniciaren el dia 1 d’abril i finalitzaren abans del 14 de setembre. [Morros-Puigferrat, 2010]
La documentació conservada recull el pacte entre l’abat i el mestre de cases Joan de Borda per tal d’escurar, netejar i mantenir en bon estat els canals de dessecació en anys posteriors.
Un altre document, del 14 de setembre de 1555 referma la necessitat d’un manteniment continuat de la xarxa de canals de dessecació existent. Novament l’abat Carles de Cardona, juntament amb Bernat Verder, canonge sagristà del monestir, i Jerònim Vilarasau, de la vila de Moià, “vuy abitant en dit monestir”, d’una part; pactà amb el mestre Joan Borda, teuler o palafanguer, de la vila de Torelló, encomanar-li el manteniment dels quatre valls principals de l’Estany, “segons en temps passat y entiguement són stats fets”. L’objectiu de la feina era fer que els quatre valls principals funcionessin adequadament, per treure i eixugar l’aigua del Prat, “ab tal compte que la aygua córrega y no·s puga aturar en dits valls y de aquest modo té de anar y discórrer fins als dos ponterrons (...)”. [APSME, Lligall 1503-1552, Puigferrat, 2014]
També el memorial ex-vot del Pedró del Pontarró testimonia que l’any 1668 el prat comptava amb canals de dessecació, en un dels quals va caure en Guillem del mas Rocafort: “Tornava de Barcelona i com fós de nit, vaig caurer en el barranc obert per a aixugar l’estany”. [Tresserra, 1920, pàg. V]
Fou durant el segle XVIII, quan es realitzà la construcció de la Mina de l’Estany, per tal de tractar d’aconseguir definitivament la dessecació del prat. El 27 d’abril de 1734 els administradors dels béns de l’antic monestir de l’Estany atorgaren l’obra de reforma de la sèquia preexistent al mestre de cases Josep Pasqual i al jove mestre de cases Marià Terricabres, ambdós de Santa Maria de l’Estany. Es conserva un document notarial en el qual es descriu detalladament la índole dels treballs encarregats, consistents fonamentalment en refer la canalització preexistent, a una major fondària amb una construcció de pedra en sec, donant-li cobertura amb una volta de mig punt en un tram d’uns 310 m (200 canes) i deixant-la descoberta en la resta del tram previst en uns altres 350 m (224 canes). També s’indica la necessitat d’empedrar el paviment de la sèquia, així com el requeriment de disposar diversos pous de ventilació, per facilitar l’execució i manteniment de l’obra.
Els treballs resultaren dificultosos i el 3 de juliol de 1735 el mestre de cases Josep Pasqual renuncià a continuar la construcció de la mina de l’Estany a favor del mestre de cases Marià Terricabres, que havia començat l’obra amb ell, i dels mestres de cases Josep Morató, ciutadà de Vic, i Pere Calvet de la vila de Moià, en les mateixes condicions del contracte inicial. En aquesta etapa, destaca la presència d’un jove membre de la reconeguda nissaga de mestres d’obres de la família Morató de Vic (qui amb 23 anys estava iniciant la seva trajectòria professional en solitari un any després de la mort del seu pare, el també mestre d’obres Josep Morató Soler). En aquell moment en Josep Morató Sellés treballava en les obres de l’església parroquial de Moià.
El 28 de setembre de 1737 els dignataris reials realitzaren un pagament al mestre de cases Josep Morató pels treballs realitzats a la mina fins aquell moment, consistent en 73 lliures, 4 sous i 3 diners corresponents a un tram d’uns 45 m (30 canes). Sembla que les obres devien haver acabat de feia ben poc. El fet que l’encàrrec i els pagaments provinguin dels dignataris reials designats com a administradors dels béns de l’antic monestir de l’Estany (fonamentalment alts càrrecs eclesiàstics de les seus de Vic i Girona) és un testimoni del seu zel i voluntat d’implicació en el manteniment i millora d’una obra pública significativa com aquesta, així com del prestigi del mestre de cases Josep Morató Sellés, més enllà de la ciutat de Vic.
A l’entorn de la dècada de 1870 existí una activitat important a Catalunya relacionada amb actuacions d’arranjament i construcció de mines i sèquies, fonamentalment adreçades al seu aprofitament per al conreu o per a la conducció d’aigua cap a nuclis urbans, recolzada per l’aplicació a Catalunya de la Llei de dessecació i sanejament d’estanys, maresmes i terrenys pantanosos. En aquest context la documentació històrica mostra les dificultats de l’Ajuntament de l’Estany per tal de resoldre adequadament la conservació i el manteniment de la Mina.
Una vegada construïda la mina de dessecació, continuà essent necessari realitzar-ne un manteniment periòdic per evitar la recuperació de l’estanyament de les aigües. Aquest manteniment es realitzà durant períodes intermitents, esdevenint una preocupació recurrent de difícil resolució per part dels administradors de la mina en cada etapa històrica, fins arribar a l’actualitat.
Informació complementària
La conservació fins l’actualitat del topònim “Saleres del Grau” en els camps de la vora del prat ocupat antigament per l’estany, al costat de llevant del desguàs natural de l’estany, a la falda de la Serreta, suggereix la possible extracció de sal en aquest indret a l’antiguitat (La sal era un producte molt valuós durant l’Edat Mitjana). En qualsevol cas, actualment no es coneix cap referència documental que pugui corroborar aquesta hipòtesi.
A partir de l’existència de la conca d’aportació d’aigües del prat de l’estany dessecat, es nodriren els molins situats al costat de la riera de l’Estany; el Molí del Grau, i el Molí del Castell, construïts possiblement entorn del segle XVIII.
A Catalunya es poden trobar altres exemples d’estanys dessecats per l’acció humana, essent el cas de l’estany del Moianès possiblement un dels més antics dels quals es disposa documentació.
A la Garrotxa trobem el cas de l’estany dessecat existent a l’interior del volcà de la Crosa, també conegut com a La Closa de Sant Dalmai, (amb un topònim coincident amb el del Coll de la Crosa de l’Estany) dins el terme municipal de Bescanó. Es tracta del volcà amb el cràter més gran de la península i un dels més grans d’Europa. Aquest volcà es formà durant el període quaternari (fa menys de 11.500 anys) en un únic episodi eruptiu, provocant l’aparició d’un estany natural al fons de la gran depressió volcànica, després del procés eruptiu. Aquest estany donà nom al poblet veí de l’Estanyol (Bercanó) i també va ser dessecat definitivament entre els segles XVIII i XIX amb la construcció d’una mina subterrània. [Coromines, 1995, pàg. 469, v. III]
A l’Empordà s’ha estudiat i documentat intensament el sistema d’estanys de Castelló d’Empúries i de Sant Pere Pescador. En aquest territori es coneixen els casos del dessecament de l’Estany de Castelló, l’Estany Sanguinari, l’Estany Ded, l’Estany Bonacona, l’Estany Bovós, l’Estany de Copons o de Capons, l’Estany de Pontarrons, l’Estany Robert, l’Estany d’en March o Fangassos, o l’Estany de les Salines. Alguns dels estanys documentats en aquesta zona van desaparèixer per causes naturals, però la majoria ho van fer per l’actuació de l’home. En aquest cas, les primeres notícies dels intents de dessecació dels estanys daten del segle XII. Al final del segle XV ja es coneixen noticies de drenatges d’alguns dels estanys. Mentre que els constants treballs de drenatge van portar a la desaparició definitiva dels estanys durant els segles XVIII i XIX.
Les primeres tècniques de dessecació dels estanys empordanesos també consistiren en fer que les aigües s’escolessin a través de recs o canals. De vegades, els contractes d’establiment obligaven a plantar arbres a les motes de terra compactada de les vores, per tal que les arrels ajudessin a aguantar la terra. Quan s’aconseguia que els estanys estiguessin secs, s’excavaven recs de desguàs per millorar l’escorrentia de les aigües, i evitar que es tornessin a omplir.
L’encariment del preu de la terra al segle XVIII provocà l’atracció d’inversions al territori empordanès, que permeteren fer obres més costoses com ara la desviació dels cursos d’aigües fluvials, i el perfeccionament dels sistemes de recs de desguàs. Mentre que al segle XIX s’empraren bombes d’aigua mogudes a vapor per tal de consolidar el dessecament dels estanys de Castelló d’Empúries i de Sant Pere Pescador. [AADD, 2013]
Figures
Bibliografia
- AADD. Atles geològic de Catalunya, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, Barcelona, 2010.
- AADD. Paisatge latent. Closes, cortals i cortalers (Catàleg de l’exposició homònima), Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries, Castelló d’Empúries, 2013.
- BEUTER, Santiago-BLASCO, Sandra. Estudi geotècnic per a la rehabilitació d’una mina de desguàs d’un estany. Municipi de l’Estany, Inèdit, Beuter-Blasco Consultoria Geològica - Ajuntament de l’Estany, L’Estany, 2009.
- COROMINES, Joan. Onomasticon Cataloniae. Curial Edicions Catalanes, Barcelona,1995.
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- FABREGA, Marta. Estratigrafia i fàcies de sediments continentals de l’eocè superior del sector SE de la depressió central catalana, Tesi doctoral inèdita. Unitat d’Estratigrafia del Departament de Geologia de la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1997.
- POU, Aureli - VINYETA, Ramon. L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona. 1974.
- Puigferrat, Carles. Estudi històrico-documental previ a la restauració d’algunes dependències del monestir de Santa Maria de l’Estany (Moianès), [buidat parcial de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de l’Estany - APSME], L’Estany (Inèdit), 2014.
- RODRÍGUEZ, J.L. “El molí del Grau de l'Estany”, a La Tosca, núm. 480-481 (pàg. 24-25), Moià, 1991.
- TRESSERRA, Josep. Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, Impremta Anglada, Vic, 1920