Molí del Grau
Descripció de l'element
L’edifici del molí actualment compta amb tres plantes. A les dues plantes inferiors són perfectament identificables la sala de turbines i el carcabà. Ambdós espais són coberts amb volta de canó de paredat, i la sala de turbines, a més, compta amb un arc de mig punt.
Aparentment històricament complementava l’edifici una bassa per acumular l’aigua, els límits de la qual actualment poden intuir-se en els murs que delimiten l’esplanada del costat sud de l’edifici; actualment destinada a jardí.
Localització
8790
Carrer de la riera de l’Estany, s/n
X: 41,8719736
Y: 2,1154792
Descripció històrica
Es creu que aquest molí fou el primer en aprofitar l’aigua de la riera de l’Estany, que inicialment formava part del mas Grau, i que durant una època tant el mas com el molí van ser propietat del monestir de Santa Maria de l’Estany, període en el qual es conegué com a “molí dels frares”. [Rodríguez, 1991]
Trobem una referència sobre la datació d’una part important de l’edifici del molí a la llinda de la porta exterior d’entrada a la sala de les turbines, on hi ha la inscripció “Ioseph Febrer y Grau 1760”, encapçalada per una creu i l’abreviatura de Iesus.
A la dècada de 1940 el molí es trobava en desús i fou adquirit pel cirurgià Josep Maria Vilardell, per reformar-lo i convertir-lo en la seva casa d’estiueig al poble. El nou propietari, el Doctor Vilardell, el rebatejà com a “Molí de l’Estany”. [Costa, 2003, M-10]
A la monografia de Pladevall-Vigué sobre el monestir de Santa Maria de l’Estany s’esmenta que l’any 1978 es conservava a la casa dels propietaris del molí un permòdol de pedra procedent del molí del monestir de l’Estany, de datació incerta, en el qual s’hi podia veure esculpida la figura rudimentària d’un personatge nu i en actitud autoeròtica. [Pladevall-Vigué, 1978, pàg. 159]
Informació complementària
“La major part dels molins que coneixem tenen el seu origen en el període d’expansió econòmica del segle XVIII, però aquest tipus de molins ja són documentats des de l’Edat Mitjana. Al segle XVIII però, es començaren a construir a la pràctica totalitat de rius i rieres del país on era possible nombrosos molins, la majoria fariners, que aprofitaven la força de l’aigua per a poder moure els rodets i els engranatges del molí.
A l’interior de Catalunya -i per tant també a l’Estany- els corrents d’aigua no són prou forts per a insta·lar-hi molins de tipus pirinenc o nord-europeu –que prenen l’aigua directament del riu i utilitzen rodes verticals amb eix horitzontal-, i s’ha d’incrementar l’eficàcia dels rius augmentant-ne la força mitjançant canals, rescloses, basses, pous..., i utilitzant rodes horitzontals i eixos verticals.” [Costa, 2003, M-10]
Bibliografia
- AADD. Aproximació a la toponímia del Moianès, Rafael Dalmau Editors, Barcelona 2009.
- CODINA, Joan. Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil del 1993).
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- PLADEVALL, Antoni -VIGUÉ, Jordi. El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Artestudi, Barcelona, 1978.
- POU, Aureli - VINYETA, Ramon. L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona. 1974.
- RODRÍGUEZ, J.L. Gent i llocs de l’estany, Ed. Associació Cultural i Recreativa de l’Estany, 1988.
- RODRÍGUEZ, J.L. “El molí del Grau de l'Estany”, a La Tosca, núm. 480-481 (pàg. 24-25), Moià, 1991.
- TRESSERRA, Josep. Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, Impremta Anglada, Vic, 1920