Mina de l'Estany

Malgrat que ja es coneix l’existència d’una xarxa de recs per dessecar els prats de l’Estany amb anterioritat al segle XVI, a l’inici del segle XVIII l’escàs desnivell dels canals existent, així com les dificultats del seu manteniment provocaven problemes d’estanyament periòdics als prats de l’Estany.

El 22 d'agost de 1592 quatre butlles papals van establir que es fundessin a les catedrals de Barcelona, Vic i Girona cinc noves dignitats -càrrecs de canonge- de provisió reial. A Barcelona es creaven les dignitats d'ardiaca de Llobregat, ardiaca de Badalona i tresorer. I a Vic i Girona, les de degà. Per mantenir aquests càrrecs es va procedir a dotar-los amb els béns i les rendes de les canòniques o monestirs canonicals de Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de l'Estany i altres cases més petites, que havien estat secularitzades -convertides en col·legiates- o suprimides del tot. Una d'aquestes butlles establia la creació d'una col·legiata a l'església parroquial de Moià, successora de l'antic monestir de Santa Maria de l'Estany. El nou arxiprest de Moià passà a gaudir de les rendes del canonge cambrer de l'Estany.

D'aquesta manera, a partir del final del segle XVI, el poble i el terme de l'Estany passaren a tenir un nou senyor: les Cinc Dignitats Reials -els cinc esmentats canonges de les seus de Barcelona, Vic i Girona-, que actuaven com a consenyors o combarons.

El 1734 les persones que ostentaven les Cinc Dignitats Reials eren el doctor Ferran (Fernando o Ferdinando en la documentació) Macià, degà de Vic; don Llorenç Tomàs, tresorer de Barcelona; don Jaume de Cortada i Bru, ardiaca de Badalona; el doctor Onofre Rovira, ardiaca de Llobregat; i el doctor Miquel Guanser (o Gonser o Gonzer), degà de Girona. Els béns i rendes de les Cinc Dignitats Reials formaven una mena de bossa comuna, la qual cosa obligava aquests cinc canonges a administrar-los conjuntament i, per tant, a coordinar-se entre ells.

Per aquest motiu el 23 d'octubre de 1732 el degà de Vic Ferran Macià va escriure una carta a Onofre Rovira, ardiaca de Llobregat, en què li feia saber que feia poc havia anat a l'Estany acompanyat del "mestre Morató" (que no és altre que el mestre d'obres vigatà Josep Morató Soler, 1677-1734) . El canonge Macià i Josep Morató Soler havien fet un viatge d'inspecció a l'Estany per veure què es podia fer per buidar o assecar completament l'estany i durant aquesta visita Morató li va recomanar enfondir 8 pams el rec mestre o vall principal, el qual tenia una llargària d'unes 90 canes i que era en un terreny tot de roca. Macià li va demanar si volia assumir aquesta obra a preu fet i aquell ho va rebutjar. També va dir-li que ell no la faria pas per menys de 500 lliures. En la mateixa carta Macià es planyia que les Cinc Dignitats Reials no tenien diners en aquells moments per assumir l'obra i l'informava que havia proposat al doctor Barrera de Moià, que cobrava el delme de l'Estany (els canonges només en cobraven la primícia), que fessin conjuntament una taba o plec públic de condicions de licitació per fer les obres que permetessin buidar l'estany, a canvi de cedir al que emprengués les obres el delme i la primícia, durant cert període, de les terres fins aleshores negades i que feia molt de temps que no havien estat sembrades. Ferran Macià tenia la intenció de donar a conèixer la taba en un radi de deu llegües al voltant (de l'Estany o de Vic, no ho precisa).

Així es féu, perquè al principi de la primavera del 1734 les obres de la fàbrica o construcció necessàries per buidar i evacuar l'aigua de l'estany estaven a punt de començar. El 24 de març de 1734 l'ardiaca de Badalona Jaume de Cortada i Bru va escriure al capítol de la catedral de Vic una carta en la qual, en nom de les Cinc Dignitats, demanava als canonges de Vic que contribuïssin amb un donatiu al cost de l'excavació que s'havia d'iniciar al cap de poc a l'Estany . El capítol de Vic també cobrava part dels delmes del terme de l'Estany i, per tant, era part interessada en posar en conreu les terres que fins llavors eren inundades. El document és del més alt interès. En el preàmbul justificatiu de la carta, el canonge Cortada exposa la dramàtica situació d'insalubritat que es vivia a l'Estany en aquells moments, que feia que alguns veïns fins i tot haguessin hagut de deixar el poble. Segons la carta, la situació s'havia agreujat perquè l'àrea negada havia crescut considerablement en no tenir la sèquia que s'havia fet anys enrere un declivi apropiat per desguassar les aigües de manera correcta, el que feia que es formés un "dilatat estany". Les aigües mortes, amb la força del sol, desprenien "uns vapors malignes" que contaminaven l'aire i eren causa de epidèmies que repetien cada any.

Continua la carta dient que les Cinc Dignitats Reials havien decidit posar-hi remei: "Havem ideat aplicar alguns caudals per a fer nova excavació en aquella assèquia y cubrir part de ella (per afiansar-nos, los pèrits que havem fet passar a regonèxer aquell terreno y a formar un plano per a la execució de esta important idea), que ab estas dos diligèncias se assegurarà que tingan durader declivio aquellas aiguas y permanència aquesta noba obra". La carta sembla que vol dir, al nostre entendre, que el projecte consistia en enfondir l'antiga sèquia major i cobrir-la parcialment (en el tram més fondo, a l’extrem nord) -el que es correspon a la mina actual-, i que els canonges volien estar segurs de l'èxit de l'empresa. Per això havien fet anar a l'Estany uns "pèrits" (en desconeixem el nom, però no es pot descartar que un d'ells fos el mateix Josep Morató Soler, que sabem segur que va fer una visita d'inspecció a l'Estany el 1732), els quals havien reconegut el terreny i havien dibuixat un plànol per a l'execució de l'obra. Cortada acabava la carta insistint que de la nova obra en resultaria un "major conrreu de aquell terreno, pues ho serà luego que estigan minoradas las aiguas de aquell estany y se aumentia (com succehirà indefectiblement) lo número de aquells naturals, conforme ho té axí ponderat lo señor Barrera, condecimador de V.S. de aquell terme, el qual ha ofert també contribuir ab caudals a la afectuació de esta importància sempre que vinga lo cas de donar-li execució, la que seria impossible sens lo concurs de dit Barrera y de V.S. per la gran costa que ha de tenir esta empresa".

En la reunió del capítol de la catedral de Vic del 28 de març es va llegir la carta de Jaume de Cortada i els canonges decidiren contribuir "en lo cost de la excavació que se intenta fer en lo Estany per la major sanitat de aquell terme" amb un donatiu inicial de 50 lliures, i, un cop acabada, amb 30 més, per l'interès que tenien en la nova obra, ja que el capítol cobrava part del delme de l'Estany. En rebre la resposta del capítol de Vic, Jaume de Cortada va escriure als canonges vigatans una nova carta, amb data de 17 d'abril, aquesta vegada d'agraïment per la seva decisió, que els va ser llegida en veu alta, reunits en capítol, el 19 d'abril.

El 27 d'abril de 1734, davant el notari Feliu Sayol, de Vic, els representants de les Cinc Dignitats Reials, atorgaven l'obra de reforma de la sèquia i de construcció de la nova mina a Josep Pasqual, mestre de cases de l'Estany, i a Marià Terricabres, jove mestre de cases del mateix lloc. Les obres s'havien de fer seguint la taba o plec de licitació de l'obra que s'havia fet públic a la ciutat de Vic, al lloc de l'Estany i en altres parts. En el document es transcriuen els capítols de la taba, que descriuen el que s'anava a fer i com es pagaria.

Primerament, s'establia que calia enfondir l'antiga sèquia major, en un tram de 100 canes (que era el primer pel qual es començaven els treballs), 10 pams més respecte al que aleshores tenia de fondària. A l'extrem inferior de la sèquia, el desnivell hauria de ser més gran, de 15 pams, de manera que la diferència entre ambdós extrems permetés una correcta escorrentia de les aigües. És interessant destacar que el document pren com a referència per situar l’obra el Pontarró medieval que ja s'esmenta el 1554 (“…per fer dita obra en lo endret del pont qu·és devant de la creu…”) i que també fa menció del pedró (“creu”) que és sobre el pont, en què hi ha representat un calvari i que és conegut com el pedró del Pontarró.

El segon capítol exigia que en aquest tram es fes una mina o túnel hidràulic i en precisava les seves característiques tècniques (mides, material, perfil de la volta, tècnica de construcció, etc). En aquest passatge del text ja apareix la paraula "mina":
"(…) havent de tenir dita escavació dotse palms de ample formant en un y altre costat parets de tres palms de gruix, las quals parets deuen tenir de alsada de peu dret fins a vuyt palms per a poder carregar la volta que se deu fer de extrem a extrem de la sèquia, la qual volta y parets hauran de ser de pedra seca ben esquerdegada y la volta ha de ser a punt rodó, per manera que ab la capacitat dels dotse palms de escavació fetas que sian las dos parets dels costats ha de quedar la capacitat de la sèquia o mina de amplària sis palms de llum y de alsada onse palms franchs, contenint la paret vuyt palms de alsada y tres palms de altura de la mitat de la volta, que faran los onse palms per a que se puga anar librement per dins a netejar la sèquia quant sia necessari".

En el tercer capítol es determinava que calia construir tres pous de ventilació, de perfil rodó, amb unes dimensions tals que permetessin “poder passar una sanalla plena de terra” quan s'hagués de netejar i que les persones que aleshores hi accedissin poguessin respirar. També es determina com cal cobrir la volta de la mina, amb terra “ben piconada com qui fa tàpia (…)” “fins a la altura que quede la volta reforsada per los costats y que demunt dita volta hi hage quatre palms de gruix de terra”.

Fetes les primeres 100 canes, les Cinc Dignitats Reials es reservaven el dret d'aturar l'obra, pagant a l'empresari o mestre d'obres, 450 lliures. En cas de decidissin de continuar-la, el mestre hauria de fer 100 canes més amb el mateix tipus de "volta y paret" (és a dir, que caldria continuar la mina 100 canes més). Les 224 canes restants de la sèquia s'haurien de fer "ab igual paret sens volta" (és a dir, que seria una sèquia al descobert).

També s'indica als mestres d'obra que tenien l'obligació d'empedrar la sèquia allà on el fondo no fos roca "perquè, estant així empedrat lo paviment o solatge, estarà més forta y segura la obra”.

El preu total de l'obra pujava a 1.000 lliures: 450 lliures per fer les primeres 100 canes i 550 lliures més amb les quals es pagaria la construcció de les altres 100 canes de mina, si així es decidís, i les 224 canes de sèquia al descobert.
El 28 de juny de 1735, en una reunió del capítol de la catedral de Vic, els canonges, vist que "las Dignitats Reals, en atenció que està ja adelantada la fàbrica de estinguir la aygua del terme del Estany, solicitan las 50 ll. que V.S. oferí per dita fàbrica", van acordar que els hi fossin lliurades les primeres 50 lliures .

El 3 de juliol de 1735 el mestre de cases Josep Pasqual va renunciar (perquè "per certs motius y respectes no pot ni està ab ànimo de continuar dita fàbrica") a seguir treballant en la construcció de la sèquia (en realitat i per ser més precisos, mina) de l'Estany a favor del mestre de cases Marià Terricabres, que ja havia començat l'obra juntament amb ell, i dels també mestres de cases Josep Morató, ciutadà de Vic, i Pere Calvet, de la vila de Moià . En aquells moments, el mestre Josep Morató Sellés (Vic, 1712-1768, fill de Josep Morató Soler) estava treballant a l'església parroquial de Moià. Havia succeït el seu pare, mort l'any abans, en els treballs de conclusió de la capçalera. Entre les nombroses obres que féu anys després Josep Morató Sellés destaca, per la seva ambició, el santuari de la Mare de Déu de la Gleva. També és ben conegut el mestre Pere Calvet, que el 1749 va acabar les obres de la capella del Santíssim Sagrament a l'església parroquial de Moià. Es documenta en aquesta vila des de la dècada dels vint del segle XVIII.

El 28 de setembre del 1737 Josep Morató Sellés reconeixia haver cobrat de les Cinc Dignitats Reials 73 lliures, 4 sous i 3 diners com a pagament final del total que les Dignitats Reials li havien de pagar.

Les obres devien haver acabat feia ben poc. El 17 de setembre del mateix any el capítol de la catedral de Vic, vist que s'havia conclòs la fàbrica de l'Estany, va aprovar lliurar, tal com s'havia compromès el 1734, 30 lliures més a les Cinc Dignitats Reials, en ajuda al finançament de l'obra.

Un segle més tard, el 19 de juny de 1857 el governador civil de la província de Barcelona establí l’obligació dels propietaris de finques contigües al traçat de la mina, de fer-se càrrec de la seva conservació i sosteniment, però varis d’ells s’hi negaren mitjançant un acord amb l’Ajuntament, del 30 d’agost de 1857, en què refusaven qualsevol dret que els vinculés a la franja de terreny “que cubre la mina de desagua del antiguo estanque”. De manera que l’Ajuntament passà a fer-se càrrec subsidiàriament del “sostenimiento de dicha mina”, però això suposava una càrrega excessiva per als fons comunals, sense que aportés cap benefici directe.

Per tal de tractar de resoldre aquesta circumstància el 27 de juny de 1858 l’Ajuntament de l’Estany acordà dividir en parcel·les la franja de terrenys per sota dels quals es trobava la mina, cedint-ne l’aprofitament a les persones que hi poguessin estar interessades, sota tres condicions vinculades a la voluntat d’incentivar-ne el manteniment.

La primera condició establia que “el que obtenga un trozo de tierras de los indicados, se obliga á sostener siempre y conservar en vuen estado, la obra del trozo de la mina cuya superficie ocupa, y á renovar la que podria undirse.”. La segona condició era complementària: “se obliga igualmente a tener limpio el conducto de la parte de dicha mina á el espectante.”. La tercera condició sotmetia a l’autoritat de l’Ajuntament la verificació del compliment de l’acord que subscrivien els interessats, renunciant explícitament a qualsevol dret sobre aquelles finques, a banda dels derivats del seu aprofitament.

En els plànols del projecte de la carretera de Moià a Calaf, de l’any 1882, hi ha la representació gràfica més antiga de la traça de la mina que es coneix actualment.

Ja ben entrat el segle XX, durant la Setmana Santa de 1969 es reproduí l’estanyament del prat, arran d’unes pluges intenses que anaren acompanyades de l’obstrucció parcial dels sistemes de desguàs, fet que quedà reflectit en diverses publicacions.

Entre el 1979 i el 1983 l’enginyer i l’arquitecte municipals de l’Estany redactaren el projecte i supervisaren l’execució de les obres d’un col·lector general paral·lel al traçat de la mina, per tal de recollir la xarxa de clavegueram que, fins aquell moment, s’abocava directament al torrent (i aparentment a la mina). En el decurs de les obres d’execució d’aquest col·lector, durant el gener de 1983, es produí un enderroc accidental d’un tram d’uns 10 m de la galeria de la mina, que es plantejà de resoldre amb una solució provisional (que no ha quedat aclarida), a causa de l’escassetat de recursos econòmics disponibles.

A partir de 1999 s’impulsà un intent de conservació i recuperació de la mina, amb la redacció d’un projecte de condicionament de les boques d’entrada i sortida, redactat per l’arquitecte municipal, les obres del qual es desenvoluparen durant l’any 2000.

Tot i així, la manca de manteniment de l’interior de la mina, agreujat per un ensorrament parcial d’un tram de la Mina provocat per les arrels d’un arbre, afavorien que durant els episodis de pluges intenses es reproduís la inundació parcial de l’antic estany, com passà al final de gener de 2006.

El març de 2009 s’aprovà la declaració de la mina de l'Estany com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) i s’iniciaren els estudis previs per a la seva restauració, segons el projecte dels arquitectes Jordi Morros i Jordi Trias. Les obres de restauració de la mina es desenvoluparen en diverses fases entre els anys 2010 i 2012, sota la direcció de l’arquitecte Jordi Morros i de l’arquitecte tècnic Francesc Belart, per part de l’empresa constructora Vertisub, S.L.

En el decurs dels treballs de restauració de la mina realitzats recentment, s’han pogut estudiar en major detall les característiques del terreny i dels sistemes constructius de la mina.

El terreny:
“A partir de la realització d’un estudi geotècnic específic s’ha pogut identificar l’existència de tres estrats geològics diferenciats en el subsòl per on discorre el traçat de la mina.

El substrat rocós més resistent és format per argiles, argil·lites i calcarenites, i se situa a una fondària variable. Prop de la boca superior és de 13’80 m, per ascendir progressivament fins a trobar-se molt a prop de la superfície en la proximitat de la boca inferior (tal com ja “se sospita” en el pacte de 1554).

Immediatament damunt seu hi ha un estrat constituït per dipòsits quaternaris d’origen fluvial-al·luvial, fonamentalment argiles i llims sorrencs, amb fondàries també variables que oscil•len entre els 2’40 m a prop de la boca inferior de la galeria fins els 13’80 m a prop de la boca superior. En aquesta unitat geològica és on s’insereix majoritàriament la construcció de la mina.

Finalment en la proximitat de la boca inferior, arran del Pontarró, hi ha una unitat geològica superficial formada per un rebliment de terres d’origen antròpic, de fins a 3 m de fondària.

Entre els estudis previs, també s’ha realitzat una prospecció arqueològica geofísica no destructiva , a partir de la qual s’ha pogut constatar, entre d’altres aspectes, que l’execució de la galeria soterrada es va fer mitjançant l’obertura d’una rasa, la posterior construcció dels murs i de la volta de la galeria, i un reompliment final superior amb terres compactades (tal com es descriu al contracte de 1734).”

Els sistemes constructius de la galeria:
“Un dels trets més rellevants de la mina de desguàs del prat de l’Estany és que, per fer-la, s'emprà la tècnica tradicional de construcció amb pedra seca. Aquesta tècnica ha estat utilitzada en diversos indrets de la Mediterrània durant segles per fer marges, barraques i aixoplucs, així com per construir cisternes, pous, pous de glaç i fonts de mina.
Un dels treballs previs a la redacció del projecte de restauració ha consistit en la realització d’un plànol amb recolzament topogràfic que ha servit de base per a l’estudi de la mina. Cal aclarir que el grau de precisió i detall d’aquest plànol és irregular, atès que algunes parts de la mina eren afectades per despreniments i per acumulacions d’aigua que n’impedien l’accés.
En qualsevol cas, s’ha pogut comprovar que la longitud dels seu traçat és d’uns 425 m en lloc dels 300 m atribuïts fins ara. La totalitat dels murs de la mina són formats per paredat ordinari col·locat en sec (sense morter), amb pedres del mateix tipus que les del context geològic (fonamentalment gresos i calcarenites).
El tram principal inferior de la mina, d’uns 390 m de longitud, és cobert amb volta de mig punt, constituïda per roques col·locades en sec a plec de llibre, formant les successives filades adjacents que composen la volta. Si considerem l’equivalència de la cana de Vic a 1’962 m, la longitud d’aquest tram equivaldria plenament a les previsions d’execució d’un total de 200 canes (392’40 m) contingudes en el contracte de 1734.
La resta del tram superior, d’uns 35 m de longitud, és arquitravat, cobert amb lloses planes de pedra de gran format, recolzades en sec damunt dels murs laterals. En aquest tram l’amplada de la galeria es redueix notablement fins assolir en alguns punts 60 cm o fins i tot menys. A partir dels indicis aportats pels estudis previs, deduïm que aquest tram superior fou el resultat de la cobertura de les parets de la sèquia, molt probablement a partir de mitjan segle XIX, moment en el qual l’Ajuntament cedí a propietaris privats l’aprofitament dels terrenys per on discorria la sèquia a canvi de fer-se càrrec del seu manteniment.
Recentment s'ha desenrunat un tram que s'havia esfondrat, a uns 120 m de la boca inferior, el que ha permès deixar al descobert un tall de la galeria, en el qual hem pogut constatar una gran coincidència entre les característiques constructives descrites al contracte de 1734 i l’obra que s’executà. Considerant l’equivalència del pam de Vic a 19’60 cm, el quadre adjunt mostra la correlació entre les dimensions incloses al contracte del segle XVIII i les obtingudes de la secció desenrunada:

                                     Segons la licitació de 1734             Equivalència mètrica               Dimensió real aproximada
Ample d’excavació           12 pams                                       2’352 m                                2’40 m
Gruix de les parets           3 pams                                        58’8 cm                                Variable 60 a 40/30 cm
Alçada de les parets         8 pams                                        1’568 m                                1’55 m
Alçada de la volta             3 pams                                        58’8 cm                                60 cm
Ample interior lliure          6 pams                                        1’176 m                                1’20 m
Alçada interior lliure         11 pams                                       2’156 m                                2’15 m
Cobertura de terra            4 pams                                        78’4 cm Mínim                       1’00 m

La principal discrepància en relació a les condicions d’execució descrites al contracte de 1734 es troba en els pous de ventilació, que tenen una secció quadrada mitjana de 1’20 x 1’20 m, en lloc de la secció circular prevista, i les parets de pedra seca dels quals són aparentment menys gruixudes que els 4 pams (aproximadament 80 cm) inicialment establerts. A hores d’ara, encara no s’ha pogut verificar amb rigor el material que conforma el fons de la galeria i que, segons la taba de 1734, hauria de ser un enllosat de pedra, de manera similar al que sí que es pot apreciar en el tram inicial del torrent a continuació de la boca de sortida, recentment netejat.

Finalment és interessant mencionar que en els trams inspeccionats de la mina s’han observat diverses reparacions puntuals històriques, amb obra de maó ceràmic massís i morter; i fins i tot un tram de vora 3 m de longitud cobert amb volta de maó de pla.”
[Puigferrat-Morros, 2010]

- AADD. Aproximació a la toponímia del Moianès, Rafael Dalmau Editors, Barcelona 2009.
- CODINA, Joan. Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil del 1993).
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- MARTÍNEZ, Manel. Arquitectura rural. Un patrimoni cultural oblidat (l’exemple de la Conca de Barberà). Cossetània edicions, Valls, 2010.
- PLADEVALL, Antoni -VIGUÉ, Jordi. El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Artestudi, Barcelona, 1978.
- POU, Aureli - VINYETA, Ramon. L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona. 1974.
- PUIGFERRAT, Carles; MORROS, Jordi. “Una obra de sanejament del segle XVIII. La mina de desguàs de l’Estany (el Moianès)” a Ausa, XXIV, nº 166. (pàg. 753-780). Ed. Patronat d’estudis osonencs, Vic, 2010.
- RODRÍGUEZ, J.L. “El molí del Grau de l'Estany”, a La Tosca, núm. 480-481 (pàg. 24-25), Moià, 1991.
- SOLÀ, Fortià. Història de Torelló, Barcelona, 1947-48.
- TRESSERRA, Josep. Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, Impremta Anglada, Vic, 1920