Monestir de Santa Maria de l'Estany

A l’extrem septentrional de la vall de l’Estany, a la part més alta i assolellada, pel fet de trobar-se arrecerada per l’espona del Grau i pel puig de la Caritat, amb l’estanyol o embassament natural a la part de migdia, es va construir vers el 990 una esglesiola dedicada a Santa Maria.

Però no fou fins a l’any 1080 quan es fundà, a la vora de l’estany natural existent, el priorat de Santa Maria de l’Estany, de l’orde de Sant Agustí. Es tracta d’un priorat fundat coetàniament amb la canònica de Vilabertran (Empordà) fundada entre 1069 i 1100 i la canònica de Serrabona (Conflent) fundada el 1081.

A l’any 1110 el priorat assolí els dotze comunitaris i esdevingué abadia de Santa Maria de l’Estany.

L’any 1131, el bisbe Ramon de Vic, amb l’aprovació del comte Ramon Berenguer III, feu donació de l’església de Moià, amb les seves capellanies i els seus delmes, a l’abadia de l’Estany. Dos anys més tard, el 1133 fou consagrada una nova església romànica, conservada en part actualment. En aquell moment la casa de l’hospital de pobre de Vic (l’Albergueria) es trobava sota manament de l’abat de Santa Maria de l’Estany. En aquesta època l’abadia tenia propietats a Moià, Avinyó, Oló, Relat, Olost, Calders, Fals, etc.

Les referències documentals més antigues que ens parlen del claustre es remunten a l’any 1258, mentre que la imatge gòtica sedent d’alabastre de Santa Maria de l’Estany s’atribueix al segle XIV. També durant el segle XIV es realitzen els sarcòfags de l’abat Jaume de Rocabruna, de l’abat Berenguer Desvall, de l’abat Berenguer de Riudeperes, o del Peguera, així com probablement la part més vella de les edificacions que envolten el claustre.

Sembla que l’epidèmia de pesta negra de l’any 1348 no va afectar significativament a l’abadia de l’Estany, mentre que, per contra, en el cas del monestir de Sant Benet de Bages moriren tots els monjos i l’abat.

L’any 1366 l’abadia comprà el terme d’Oló amb el seu castell, per 200.000 sous, però els habitants d’Oló es revoltaren per la compra i assetjaren i destruïren el monestir l’any 1395, iniciant-se la decadència del monestir. Arrel d’aquests fets, la comunitat es traslladà a Castellterçol, Sabadell i Manresa, i el monestir restà abandonat fins l’any 1436, en què la comunitat tornà a l’Estany per tractar d’emprendre la reconstrucció de l’abadia.

El 9 de juliol de 1399 el bisbe de Vic Francesc Riquer va visitar el cenobi. Després de reunir-se amb els canonges i de celebrar missa, va procedir a la inspecció de les dependències monacals, com era la seva obligació . Aquesta visita ens informa dels estralls que el monestir havia patit el 1395, encara ben presents. A banda de l’església, que sembla que n’havia quedat força indemne, la resta d’espais estaven en molt mal estat. Moltes de les dependències estaven fins i tot sense teulada. Necessitava reparació la coberta sobre el cor i la de la sagristia (que s’hauria de situar prop de la capçalera del temple). També s’havia destruït totalment el teginat pintat de les galeries del claustre, per la manca de teulada sobre seu. De les dependències que s’obrien al claustre, la coberta i les parets del dormitori comunitari necessitaven una gran reparació. A l’entrada de la cambra o casa de l’abat , el portal era derruït i algunes parts amenaçaven ruïna. Totes les construccions per als serveis auxiliars -probablement en les parts més perifèriques- havien estat molt afectades: la bovera o corral dels bous; la cort dels animals de peu rodó o tragineria; la batllia (l’edifici de l’administració senyorial de l’abadiat) i la pallissa, estaven en perill de ruïna, amb sectors sense coberta. Calia reparar-los. L’hospital, en el qual “solia haver-hi molts llits per al pobres” i se’ls feia caritat, tenia la sala principal destruïda i tota la coberta. També les cobertes de la casa de la infermeria -on devien viure els monjos més vells o malalts-, s’havien de reparar. La visita ens informa que també existia un casa antiga de la infermeria, amb la cuina derruïda. Aleshores el canonge cambrer ja disposava de la seva pròpia casa independent , amb la cuina al primer pis, a la qual s’accedia per una escala. Tant a la teulada de damunt cuina com en el sostre de sobre l’escala també calia fer-hi obres de reparació. Així mateix, el bisbe va visitar les cases dels beneficiats de Sant Agustí, el Corpus Cristi i Santa Cecília, totes en mal estat.

Un document del 8 d’agost de 1412 ens parla de l’estat de desolació del monestir més de tretze anys després, conseqüència de la seva destrucció i de l’abandonament i dispersió de la comunitat, que no dubtem que devia propiciar tota mena d’espolis de material de construcció. Ho descriu així: “lo monastir de Madona Santa Maria del Estany sia estat diruit e desabitat per XIII anys e més e l’abbat qui lavós era e canonges aguessen agut lo divinal offici e feta residència en la ciutat de Manrressa e en altres partides dins lo Principat de Catalunya” . El 1409 havia mort a Manresa l’abat Berenguer de Prats i feia molt poc que la comunitat havia tornat a l’Estany i havia començat la reconstrucció del monestir . Però la tranquil•litat va durar ben poc. Van produir-se tot seguit enfrontaments dins el monestir per l’intent de l’abat de reformar la vida comunitària i de prohibir que els canonges posseïssin béns personals. L’abat Guillem Ramon va tornar a viure Manresa entre el 1420 i el 1433 i es retirà a Sabadell, on va morir el 1435.

L’11 de juliol de 1436 el papa Eugeni IV va nomenar abat de l’Estany Ramon de Pinosa, que segons la butlla papal havia estat fins llavors cambrer major de Santa Maria la Major de Saragossa. Pinosa va ser un abat reconstructor i que va reeixir, en un primer moment, a recuperar la vida monàstica. Almenys fins el terratrèmol de 1448. En una carta que escriu el gener de 1437 l’abat explica que en arribar a l’Estany es va trobar en un panorama molt desolador, “amb el culte quasi extingit i l’església i les capelles totalment devastades i espoliades d’ornaments, joies, llibres i escriptures”. En el capítol monàstic dels dies 23 i 24 de gener d’aquell any es va decidir reduir el nombre de canonges i altres comensals del monestir a només vuit durant un període de vuit anys (fins aleshores el monestir mantenia deu canonges i vuit preveres) i destinar els diners sobrants a les obres de reconstrucció dels edificis i altres coses necessàries.

Devia ser precisament en el període posterior al 1437, i probablement entre aquest any i l’ensulsiada del terratrèmol del 1448, quan devia fer acte de presència a l’Estany el famós mestre de cases barceloní Marc Safont, mestre major de la casa del General i de la Llotja i l’arquitecte més important de Catalunya en aquells moments . Devia residir a l’Estany algunes temporades, sens dubte per intervenir o dirigir les obres de reconstrucció, per encàrrec de l’abat.

Però tots els esforços de l’abat Pinosa se’n van anar en orris per culpa del terratrèmol que va patir el monestir la nit del 24 al 25 de maig de 1448, el darrer gran sisme del segle XV a Catalunya, amb epicentre al Vallès. Es desconeix l’afectació de la sèrie de terratrèmols que es va iniciar el 1373 i continuà al llarg de tota la primera meitat del segle XV. Localitats properes a l’Estany, com Oló o Muntanyola, resultaren molt afectades pels terratrèmols de 1373 o 1427-1428. En canvi, sí que es coneix molt bé l’impacte que hi va tenir el de 1448: de resultes d’ell moltes dependències restaren greument afectades, el campanar que s’aixecava sobre el creuer va caure i va fer malbé la volta de la nau, que es va haver de refer. A més, un monjo morí víctima dels enderrocs.

A causa de les destrosses que va patir el monestir (l’església va restar inutilitzada i es va haver de construir una capella de fusta al mig del cementiri), i de les precàries condicions d’allotjament, una part dels canonges va voler deixar el monestir i traslladar-se a Castellterçol. D’això se’n seguí un plet o enfrontament entre aquests canonges -el cambrer Pere Castell, el paborde Tomàs Rossell, l’hospitaler Hug Genís i l’infermer Joan Andreu- i l’abat Ramon de Pinosa, a qui va fer costat el sagristà Pere Graït i que va tenir lloc en els mesos de juliol i agost de 1448. Els greuges i arguments de cada part van quedar recollits en un magnífic pergamí que es conserva a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de l’Estany . Té molt interès per nosaltres perquè hi apareixen documentats moltes de les dependències que aleshores formaven part del monestir.

Davant les acusacions dels seus canonges, l’abat, entre altres coses, va respondre que:
“(...) tant com dien que los canonges eren molt dolentament aleugats e, quant plou en lo porxo [claustre], los plou dalt hi aygua passa de baix; a n’açó lo dit abat respon que ell cuyda haver retut son deuta, car, tan tost que lo terratrèmol fonch passat lo pus fort, tant tost si lo féu, féu recórrar la teulada i tornar les teulas al dit porxo qui eran caygudas, e après s•i donà manera que s’aleugassen enfra les casas d’en Benet Soler e de Sant Nicholau, qui eren censeres (...)” i que “(...) del diluns ançà aprés que lo terratrèmol és stat, tostemps a tenguda la casa plena de mestras hi de companya e vuy en dia no cessen, no contrastant la gran pèrdua que lo monestir ha feta de la sglésia, hi claustre, hi refetor e de tots los altros edifficis (...)”

L’abat estava molt “meravellat” de la demanda o queixa dels canonges, “com sia cosa clara que les casas dels benefficis e officis la reparació de aquellas los pertanga als qui tenen los benefficis e officis e no pas gens a l’abat”.

Tots aquesta resposta va ser transmesa per carta als canonges que s’havien queixat davant l’abat, els quals, al seu torn, li van respondre i entre altres consideracions, van criticar el fet que, des que va arribar a l’abadiat, Ramon de Pinosa no havia tirat endavant les obres de reforma del monestir que es va comprometre en un primer moment, i que es van pactar a canvi de la reducció del nombre de canonges i beneficiats: “e no solament havets recusada fer la dita reparació, car mai havets volguda fer casa ni habitació en la abadia, hon jamés hagats pogut star ni habitar, ans havets tenguts occupats VIII alberchs e casas dels benefficiis e officis dels canonges e benefficiats del dit monastir, en gran detriment e perjudicis dels dits canonges e benefficiats (...)”. D’això en podem deduir que la casa de l’Abadia era una de les parts de l’edifici que devien haver restat més afectades des de destrucció del monestir el 1395. I que no es devia encara haver reconstruït.

Denuncien, així mateix, que l’abat “de la dita claustra en tres claustrons [galeries] havets cubert de canas [canyes] e de teulas, axí com si fos peyhiça. (...)” i també l’acusen d’haver deixat caure la casa de l’hospital (o albergueria): “e més avant permatets que la casa ho spital, hon solian jaure los pobres, és totalment enderrocada e per vostros procuradors és stada descuberta e de las teulas e fusta és stat cubert lo colomer; e més avant cessats e cessar fets las almoynes d’aquells tres pobres qui moltes festas de l’any solian e deven menjar al reffetor (...)”. Com l’abat assenyala al començament del plet, el refetor va ser una de les parts més afectades pel terratrèmol. Pel que es dedueix del text, almenys fins al terratrèmol, els canonges havien menjat en comunitat al refetor. I disposaven de cuiner comú.

L’abat tornà a replicar, amb una nova carta, les acusacions dels canonges. Pinosa afirma que totes les acusacions són falses i que en esdevenir ell abat trobà el monestir en un estat molt dolent. Ell féu que es tornessin a reunir canonges en el monestir, que es reprengués l’ofici diví i “començà la reparació del dit monastir, tornant la sglésia, las claustras, lo reffetor, dispensa, seller, cambres, et altras casas, segons lo poder e facultat del monastir et dignitat. Emperò, és impossible que lo monastir, lo qual en sexanta anys passats se és trigat enderrocar hi derruir, com lo dit abat hage trobat aquell en un claper de pedras, que en tant poc temps la dita reparació fos feta; (...) quant lo dit abat vench en lo dit monastir tota la claustra estagués en un claper de pedras, lo qual lo dit mossèn lo abat féu escombrar e ha feta retornar la sisterna en aquella e feta la primera cuberta de teulas, car la segona enquara no ha haüt temps (...)”.

Sobre les acusacions de tenir obert el cementiri, respon que “que no és ver que may ells agen vist tanquat lo sementiri, e, si passatge hi ha per aquell, a’l fet lo camerer, car, segons es diu, lo camí solia passar denant la cameraria, lo qual, si’s vol, lo dit camerer pot obrir (...)”. I quant a que totes les obres les havia fetes a preu fet, i no a jornals, l’abat diu que no és veritat “car las claustras e las teuladas del dit monastir, las cambras e la dispensa tot se féu a jornals e visitadors hi ha haüts qui ho ha vist hi ara se poguera veura, si no fos la furtuna del terratrèmol, e anquara ara poden veura la obra darrerament feta de las parets, la qual és stada feta a jornals, si és obra ferma o flaca que may en lo monestir no’s féu pus fort obra.”

La segona meitat del segle XV és un període poc conegut quant a les obres de restauració i reconstrucció del monestir, que possiblement van ser importants, sobretot en els anys posteriors al terratrèmol però també més endavant. Segons afirma J.Trasserra en la seva obra Ressenya històrica del monestir i claustre de l'Estany (1920), “tenim només a mà la documentació que fa referència a la seva reconstrucció portada a cap, una part, en la mateixa època que la de la iglésia (1449) i acabant-se en els anys 1471 al 1500 juntament amb algunes cases de canonges”. Pladevall assenyala que el 8 de maig de 1449 “es començà a tirar a terra la volta destruïda o que amenaçava ruïna, i a continuació es féu una nova volta gòtica fins a la paret frontal, es taparen les ones o ondulacions de la banda del claustre i es reconstruí la part de paret caiguda; l’obra es completà amb l’edificació de la cornisa del presbiteri per la part esquerra de l’església” .

En un capítol o reunió plenària de la comunitat celebrat el 2 de desembre de 1451 en una capella de l’interior de l’església, perquè no es podia utilitzar la sala capitular, destruïda pel terratrèmol, es va acordar fixar una cànon de quatre diners per lliura de les rendes tots els béns del monestir, per pagar el deute dels 600 florins d’or que tenien manllevats per les obres de reparació del monestir.

Un document del 21 de setembre de 1459 ens informa que aquell dia l’abat i diversos canonges es van reunir “en la cambra de parament del dit abat”, és a dir, a la sala major de l’abadia o casa de l’abat -que podem imaginar del tipus de sala coberta amb arcs diafragma i sostre de fusta-, la qual cosa vol dir que l’abadia ja havia estat reconstruïda o que almenys parts de l’edifici ja eren de nou utilitzats. També hem documentat en aquest moment la carnisseria del monestir, de la qual desconeixem del tot la seva localització (potser era a la sagrera). El 7 d’abril de 1461 Gilabert de Rocafort, àlies Gamissans, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, arrendà a Joan Santmartí, àlies Moratones, de la parròquia de Sant Joan d’Oló, “la carnisseria del monestir de l’Estany”, des de la festa de Pasqua fins a les següents carnestoltes de Quaresma.

Quan Ramon de Pinosa renuncià a l’abadiat, el 1466, als 83 anys, les obres encara no havien acabat. El succeí l’abat Antoni Rovirola (1467-1472), un eclesiàstic rellevant dins el bisbat de Vic, car va ser vicari general del bisbe Cosme de Montserrat (1470-1471). El seu abadiat va ser molt complicat perquè va coincidir en bona part amb els anys de la Guerra Civil Catalana. Rovirola va intentar reprendre les obres de restauració el 1467, però les circumstàncies de la guerra van fer que el seu ritme fos molt lent .

Entre el 1481 i el 1541 se succeeixen tres abats de l’Estany de cognom Rovira: Gabriel Rovira (doc. 1481-1494), Pere Rovira (doc.1500-1519) i Bernat Rovira (doc.1519-1541). Pladevall diu del primer que era d’origen català, un doctor en decrets que havia passat molts anys a Itàlia, “prop de la cúria papal”. Apareix actuant a l’Estany del 1481 al 1494, però va residir-hi poques vegades. Va ser durant el seu abadiat, el 1485, que el capítol del monestir acordà que els canonges deixessin de menjar en comunitat i en un refetor comú. Això devia obrir les portes a la compartimentació i remodelació de l’àmbit del refetor i la cuina comuna, que tal vegada era a l’ala de ponent del claustre.

Es desconeix si Gabriel Rovira tenia algun parentiu amb els següents abats Rovira. El 1500 ja trobem Pere Rovira actuant com a procurador general de l’abadiat de l’Estany, en una concòrdia entre ell i Pere Grau, hereu del mas Grau, en què, entre altres referències, s’informa que la casa del benefici de Santa Caterina “és devant la casa de la Camareria [cambreria] dell Stany....”. Segons Pladevall, a banda d’abat de l’Estany, era també canonge de la seu de Barcelona i posseïa les rectories de Sant Quirze Safaja, Castellcir i Cornet. Pere Rovira era un personatge d’origen barceloní, pertanyent a un distingit llinatge de ciutadans honrats de Barcelona, que havien estat escrivans reials i havien ostentat altres càrrecs.

Essent abat Pere o Perot Rovira va tenir lloc la visita pastoral del 26 de desembre de 1513, en què el bisbe Joan de Tormo va deixar consignat que el monestir necessitava molta reparació i va manar que l’abat esmercés 100 lliures en els següents quatre anys, 25 per any, per a fer-hi obres; si no ho feia, li imposaria una sanció de 100 lliures. En un document dels anys d’aquest abadiat, del 8 de juliol de 1504, apareix documentat “lo patu (sic, per “pati”) del prehén monestiri del Stany”, o plaça a ponent del claustre, indret on van ser venuts a l’encant els béns del canonge cambrer Pere Tarròs, mort feia poc .

El 15 de desembre de 1519 consta com a abat de l’Estany Bernat Rovira (“senyor misser Bernat Rovira, doctor yn cascun dret, abat del Stayn”), el qual tenia com a procurador seu Joanot de Planella . És força evident que aquest Bernat Rovira és el germà de Pere o Perot Rovira i de l’abans esmentat Galceran Rovira, segons s’infereix del testament de Joana Beneta i per altra documentació coetània. Pladevall diu d’ell que no va residir a l’Estany entre el 1530 i el 1536. “Les visites d’aquests anys, molt breus i poc detallades, són reflex d’un estat decadent, tant en la part material o d’edificis com de culte” (...) Sembla que a partir de 1524 es feren algunes obres de reparació, però no totes les que Mn.Tresserra atribueix a aquest temps, que ens consta que es feren molt més lentament, els decennis següents. D’aquest abadiat és la notícia segons la qual el 18 d’agost de 1528 Bernat Rovira, abat i comanador perpetu del monestir de l’Estany, va nomenar procurador seu Miquel Miró, del lloc de Claravalls, familiar o escuder seu, per presentar una protesta davant el mestre Peris, mestre de cases habitant de la vila de Moià . En desconeixem la causa. I també una concòrdia de 1530 entre l’abat Bernat Rovira i Gabriel Rodoreda, de la parròquia d’Oló, perquè aquest empostissés amb posts de roure tota la part del claustre que estava “desensostat” [sense sostre] a més d’adobar “tots los altres forats que són en dites claustras”.

Precisament a la primera meitat del segle XVI es poden atribuir dos escuts abacials -idèntics, timbrats per les insígnies d’abat, una mitra i un bàcul- que hi ha al monestir i que pertanyen, sens dubte, a un abat de cognom Rovira, tal com Lluís Domènech i Montaner ja va consignar el 1905. El primer presideix el portal d’arc mig punt que permet l’entrada al claustre des del pati anterior i l’altre és col·locat sobre la porta que comunica l’ala sud del claustre amb el museu (versemblantment, l’accés a la casa o palau de l’abat). El camper de l’escut és ocupat per la imatge d’un roure, amb les seves característiques fulles, el tronc del qual és traspassat per una sageta. Aquests escuts d’un abat Rovira corresponen a la família Rovira de Barcelona, de manera que va ser a la primera meitat del segle XVI quan es va reformar la façana exterior de ponent del claustre -la que donava al pati- i es va fer el portal que devia conduir a la casa de l’abat.

L’abat Carles de Cardona va ser el darrer abat de l’Estany abans de la secularització i la desaparició de la vida monacal. Durant el seu govern es documenten moltes obres materials. Sabem, per exemple, de la construcció d’una nova casa de la Pabordia. L’11 d’octubre de 1549 va prendre possessió el paborde Gaspar Riera i el canonge Bernat Verder, sagristà del monestir, com a comissari per envestir el canonge Riera amb la dignitat de paborde, es constituí davant les portes de la casa nova de la pabordia, que era dins el monestir de l’Estany, i li’n va fer lliurament.

Un inventari post portem de la casa o apartament del canonge Andreu Vernet de 22 d’abril de 1587, “situada en les clausters de dit monestir”, descriu amb força detall com eren aquesta mena d’habitatges. En aquell moment ja s’havia alçat un pis sobre la planta baixa del claustre –que es va fer desaparèixer en la restauració de 1948-1958- i pot molt ben ser que aquest habitatge donés a alguna de les galeries superiors o ocupés part d’aquestes galeries. La “casa” del canonge Vernet disposava sols de cuina, dues estances (una d’elles, probablement el menjador) i la cambra “hont dit deffunt dormie y morí”.

Pladevall dóna diverses notícies sobre remodelacions o obres al monestir durant els anys de l’abadiat de Carles de Cardona. El 22 d’abril de 1551 l’abat va urgir Pere Rodoreda, de Santa Maria d’Oló, el mateix personatge del 1530, “que dugués a terme les obres contractades amb el seu antecessor, que consistien "en fer y renovar aquell sostre del claustró de les claustres de dit monestir qui té eixida davant la porta del cor envers la casa de la Camararia”. El 24 d’agost de 1561 contractà els mestres de cases Bernat Casanova i Antoni Vaura, per 80 lliures, per arrebossar i emblanquinar amb una capa de calç, sauló i aiguafort els murs de moltes parts del monestir: les parets i les voltes de l’interior de l’església i tots els forats, junts i clivelles “en totes les parets foranas de dit monestir y església, campanar, sagristia y de tot lo àmbit y circuit de dit monastir y claustres mes altes dins y defora, y del pati y graner y de dins y defora y de la sala de la abbadia dins y defora y ultra del rebossar com és dit sien tinguts de ablancar ab bona calç y ayguafort com se acostume”. A més, també havien de fer algunes obres de reparació o reforma en diverses parts de l’església i el claustre. Aquest enllustrament del monestir era acabat el desembre de 1563.

En un nou contracte, del 4 d’octubre de 1564, Carles de Cardona va pactar amb els esmentats mestres de cases Bernat Casanova I Antoni Vaura, la reforma de la casa de l’Abadia. Per 40 lliures, havien “de fer una volta grassa de tosca i argamassa sobre el galliner del monestir i de fer una altra volta sobre la cambra de la torre; també havia de pujar la torre de dotze pams i tornar-la a cobrir, pujar 14 pams les parets de la sala de l’abadia i fer-hi sis finestres, tres a tramuntana i tres a migdia, cobrir de bigues i teules la sala, fer una escala de cargol de dos trams per pujar a la sala i al pis de dalt i, finalment, fer unes canals de pedra picada perquè l’aigua no entrés en la cambra ‘ahon dorm ara lo senyor don Carlos” . És la primera vegada que documentem una torre o edifici de caràcter defensiu o militar associat a la casa de l’Abadia, un element, per altra banda, típic de les residències aristocràtiques urbanes, on la torre es disposava com a cos lateral.

De les fortificacions del monestir en sabem ben poc. En la seva monografia de 1920, Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, J.Trasserra afirma que “Antigüament s’entrava al monestir per un portal nomenat de Sant Jeroni, tirat per terra al fer-se la carretera” i que “Aquest portal donava pas a la plasseta de la Mongia, centre d’una agrupació de cases, antigües dependencies del monestir, habitudes gairebé totes pels canonges, i la porteria qu’encara s’afigura, en la seva part N, per tenir adossat dessobre el portal l’escut del monestir”, i acaba dient que “Avui [1920] està tot canviat, el convent de les Germanes Dominiques, ocupa bona part de la banda N.E., la casa del comú i l’escola de nois, al S.O, i per la part N.E, una casa particular i la de la Sra.Mestressa”.

Joan Codina publica un croquis, en la seva monografia Monestir de Santa Maria de l’Estany (segona edició, 1932, pàg. 44), de com devia ser el portal de Sant Jeroni i l’entrada al monestir a l’edat mitjana, i que s’inclou dins les imatges adjuntes. El seu comentari sobre el dibuix és aquest: “Portal de Sant Geroni i entrada al Monestir tal com seria a l’Edat Mitjana. Les línies grosses senyalan la part que encara resta; les dels punts, el desaparegut. No fa pas encara molts anys que es podia veure el mirador de la dreta, enderrocat per por de què s’enfonsés i en la part esquerra, restaven clavats a la paret, els golfos de les portes del portal i que al edificar-se la casa que hi ha avui, desparegueren, com també es feren fonadissos els grillons i argolles del lloc que servia de presó”.

La darrera de les notícies localitzades sobre les obres de reforma en el monestir d’abans del 1600, fa referència a la nova cisterna que es bastí sota el pati del claustre entre el 1590 i el 1591. Potser és la mateixa que va subsistir fins el 1948-1958, la construcció de la qual va provocar l’aixecament del nivell del terra del pati, tal com es pot veure en vàries fotografies antigues.

Així les actuals dependències que envolten el claustre de l’Estany i també les que es disposen a banda i banda de la plaça o pati del monestir, que s’entén davant el portal rodó d’accés a l’antiga clausura, són el resultat d’un complex procés de construcció, remodelació i reconstrucció que va tenir lloc entre el segle XIV i el XVII i del qual encara en sabem poc. Un procés que va perviure, potser en menys intensitat, al llarg dels segles XVIII, XIX i XX i encara va tenir un dels seus darrers episodis en la restauració del monestir dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX i en intervencions posteriors.

El conjunt edificat del monestir agustinià de Santa Maria de l’Estany segueix un model d’implantació arquitectònic molt proper al model cistercenc, segons el qual:

“El monestir s’ha de construir de manera que tingui a l’abast allò necessari: l’aigua, el molí, l’hort (preferiblement a l’interior del monestir) –Regla Cistercenca, 66.6-.”

L’emplaçament d’un monestir havia de ser a prop d’un camí o via important.

També eren conscients de la importància de la proximitat d’un curs d’aigua, com ara un riu:
“(...) [l’aigua del riu] comença a llançar-se amb ímpetu al molí tant per triturar el blat com per separar la farina del salvat [molí del Grau o dels frares], (...). També netejarà la roba i ens proporcionarà menjar i beure [safareig i fonts de l’Estany], en sortir prepararà les pells per al calçat dels monjos (...) i finalment completarà la seva obra emportant-se les immundícies i deixant-ho tot net.” (Descriptio monasterii claravellensis, aprologia llatina, volum 185, 570A/571B.”

El monestir era un espai tancat, de manera que tots els cossos edificats, inclosos els tallers i els horts devien estar situats en un recinte a resguard de les mirades d’estranys.

L’estructura organitzativa del monestir de Santa Maria de l’Estany manté la ‘cultura del claustre’ utilitzada per l’ordre cistercenca i pels benedictins, amb arrel gal·loromana.

El conjunt monacal s’organitzava envoltant un claustre central, amb una evident funcionalitat i simbolisme. El claustre es disposava entre l’església i els serveis: la cuina, el refetor (o menjador comunitari), entre el dormitori dels canonges, la sala capitular, biblioteca, escriptori, locutori i sagristia.
[Oliver, 2008]