Capella de Santa Cecília (desapareguda)

La primera referència històrica documentada sobre la capella de Santa Cecília correspon al 18 d’agost de 1222, quan el prior Ramon de Gurb, amb tots els canonges del priorat, va fer l’establiment o fundació d’un beneficiat corresponent a un sacerdot que havia de tenir cura de l’església de Santa Cecília, fundada prop del monestir. El rector de Santa Cecília havia de celebrar-hi una missa cada dia, i havia de tenir cura de la confraria o confraternitat establerta al monestir. Les seves atribucions també incloïen la intervenció en els oficis divins del monestir, fer d’hebdomadari [persona destinada setmanalment a oficiar en el cor o en l’altar], i participar de la taula i el refetor del priorat com si fos un canonge més.

El 1258 tenim constància de que el rector Constantí, es va queixar dels estatuts aprovats el 1222 perquè, segons ell, perjudicaven les funcions atribuïdes, de manera que li resultava impossible viure com un canonge més del monestir, i a la vegada atendre les obligacions pròpies de rector; els bateigs, les visites de malalts o els enterraments. El prior Guillem de Montoliu va considerar justes bona part de les reclamacions del rector de Santa Cecília, i el 19 de març de 1258 establí una nova concòrdia, per la qual se l’eximí d’algunes obligacions envers el monestir, com la d’assistència a les hores nocturnes i a matines; en canvi ho havia de fer a les diürnes, a la missa major i a les processons que es feien pel claustre; havia de celebrar cada dia a la capella, i en les festes principals havia celebrar-hi també vespres i matines, sense coincidir amb les del priorat. Se’l va eximir també d’algunes altres obligacions, per poder atendre millor a la seva feligresia creixent, tot i que continuà fent d’hebdomadari al monestir, del qual rebia el menjar i el vestit.

El 1258 el priorat va donar al sacerdot de Santa Cecília un solar per a edificar-hi una casa, que termenejava a migdia amb la capella de Santa Cecília, a llevant amb un hort del mas Centes, i a ponent i a tramuntana amb les propietats del monestir. Juntament amb la rectoria de Santa Cecília se li va donar també un petit hort. En el mateix moment se li va concedir que s’apliqués a benefici de la capella de Santa Cecília el lloguer de les quatre casetes prop de la capella de Santa Cecília [possiblement en el carrer Major], que mossèn Constantí havia fet construir a la vila de l’Estany, i finalment es va establir una dotació de diners i de blat per al manteniment de la capella.

El processoner del monestir de Santa Maria de l’Estany, datat entre 1350 i 1375, descriu com el Diumenge de Rams [inici de la Setmana Santa] i el Dilluns de la setmana de l’Ascensió [cloenda de la Setmana Santa] la cerimònia religiosa de l’església del monestir de Santa Maria de l’Estany incloïa una processó que anava i tornava fins a l’interior de l’església de Santa Cecília, seguint el carrer Major. L’església de Santa Cecília devia estar envoltada d’un mur de tanca, perquè el text parla de la “primam iaiam Sancte Cecilie” [Gros, 2013, p.216]. Dins l’església de Santa Cecília el diumenge de rams es resava l’hora canònica de Tèrcia, i en acabar-la el president beneïa els rams que eren col·locats sobre l’altar, mentre s’interpretaven els cants tradicionals d’aquesta diada.

Fins al 1390 es coneixen els diversos rectors de la capella, alguns dels quals actuaren també com a notaris. A partir d’aquest any sembla que deixà de proveir-se el càrrec, o almenys sembla que el sacerdot no hi residí.

En la visita pastoral de 1399 s’esmenta que la rectoria de la capella de Santa Cecília era malmesa.

Josep Trasserra esmenta, en la seva ressenya històrica de l’Estany, que en documents dels arxius de l’Estany i d’Oló va trobar referències sobre la celebració de grans mercats de bestiar davant la capella de Santa Cecília, en un camp del mas Grau, al costat dels corrals del carrer de Rodós, sense especificar-ne l’època. [Tresserra, 1920, pàg.4]
La capella s’abandonà durant les convulsions del monestir de l’Estany del principi del segle XV, segons el testimoni d’una visita pastoral de 1442, en la qual s’esmenta que l’església de Santa Cecília era totalment abandonada, sense portes, i amb l’altar destruït, essent rector en aquell moment mossèn Felip Balmes, que residia a Moià.

Sembla que pels volts de 1470, en temps de la guerra civil contra el rei Joan II, es completà la ruïna de la capella de Santa Cecília. Aíxi el 2 de juliol de 1488 l’abat Gabriel Rovira impulsà un procés i instàncies davant el bisbe i la cúria de Vic, contra els marmessors de Gonçal, bisbe titular d’Arguello, que fou el darrer beneficiat de Santa Cecília, en els quals es diu que “la dita sglesia e les cobertes de aquella s’en son entrades en lo temps de les pertorbacions quan lo dit Astany, loch e terme de aquell no eran en obedièntia de la Magestat del Senyor Rey he axí per la capitulació e concòrdia feta per lo Senyor Rey e la ciutat de Barchelona hobres ni reparacions nos poden demenar” [Pladevall-Vigué, 1978, p.73]

El mateix 1488 l’abat de Santa Maria de l’Estany, d’acord amb el vicari general de Vic, va fer visurar la capella de Santa Cecília i la seva rectoria per dos mestres de cases; el mestre Joan i el mestre Marçal, els quals estimaren que la reparació de la capella costaria 20 lliures i la de la rectoria 23 lliures. Els marmessors del bisbe Gonçal impugnaren la proposta, i no es conserven més indicis que puguin indicar que els treballs de reparació es duguessin mai a terme.
Des de 1488 no es coneixen sacerdots titulars de la capella.

A la ressenya històrica de Josep Trasserra s’esmenta que el 1526 la imatge de la capella de Santa Cecília (designada com a capella de Santa Magdalena en aquell moment), juntament amb l’altar, foren traslladats fins a l’església del monestir, col·locant-los a ran de la trona. A la vegada s’exhumà el cementiri de la capella de Santa Cecília traslladant-lo davant de l’església del monestir. El cementiri de Santa Cecília era situat darrera de la casa de “cal Pere-Coll” a continuació de l’hort de la capella de Santa Cecília, que ocupava bona part del carrer Major. [Trasserra, 1920, pàg.21]