Camí de Prats del Lluçanès

Aquest camí forma part d’una de les vies de transhumància antigues de primer ordre de Catalunya, que comunicava l’alta muntanya amb el prelitoral. Es tracta del camí ramader de bestiar majoritàriament oví, que des del pla de Barcelona i del Vallès es dirigia cap a les pastures del Pirineu oriental, passant per Sabadell, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Moià, fins a l’Estany. A partir del poble de l’Estany continuava cap a Sant Feliu de Terrassola, Oristà, Prat de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Alpens, Ripoll i Ribes de Freser. [Cortès, 2002, pàg.88]

Aquests camins ramaders rebien diverses denominacions en cada territori. A la Catalunya Central eren coneguts amb el nom de carrerades (d’on possiblement prové la denominació del Mas de la Carrera). Les vies transhumants solien cercar les zones interfluvials, amb la finalitat d’evitar les grans valls, ja que aquestes eren les terres més fèrtils i el pas de grans ramats les podria malmetre. Va ser així com el Moianès i el Lluçanès van esdevenir llocs privilegiats per al traçat d’aquests camins ramaders.

Malgrat trobar-se indicis a l’època preromana i romana, fou a partir del segle XII quan es considera que es començà a organitzar la pràctica de la transhumància a Catalunya i, en conseqüència, quan es creà la xarxa de camins per on havia de transcórrer. [Trepat-Vilaseca, 2012, pàg.7]

Desprès de la reconquesta de terres als musulmans, els monestirs cristians més potents, com el de Santa Maria de Poblet o el de Santes Creus en zones planeres, i els de Sant Martí de Canigó o Sant Miquel de Cuixà en zones muntanyenques, eren propietaris de nombrosos ramats. Els monestirs de les zones de muntanya tenien dificultats per alimentar els seus ramats durant l’hivern degut a la neu i el fred, mentre que els de les planes no podien fer-ho a l’estiu per la competència amb els conreus. En conseqüència, els monestirs del Prepirineu català propiciaren la creació d’una xarxa de camins, estable i segura, que permetés el trànsit dels ramats cap a les pastures de muntanya a l’estiu, o cap a les zones menys fèrtils de les planes a l’hivern. El monestir de Santa Maria de l’Estany, molt més modest, es possible que també participés en aquest procés.

La ramaderia transhumant rebé un fort impuls a partir del segle XVI degut a l’augment de la importància social de la producció de llana i de carn. Fou l’època daurada de la transhumància a Catalunya. Es consolidaren grans fires ramaderes (potser com la Fira de l’Estany, del 8 de desembre) i una poderosa indústria ramadera. En aquest període els monestirs cediren el protagonisme a grans ramaders, especialment del Pirineu.

Des de finals del segle XVIII, la ramaderia transhumant ha patit una davallada continuada fins a l’actualitat sense, però, arribar a desaparèixer. S’estima que a Catalunya hi ha al voltant de 1.700 ramats d’oví i cabrum que es mobilitzen per les vies pecuàries catalanes. [Trepat-Vilaseca, 2012]

La ramaderia transhumant ha estat una activitat econòmica determinant en la configuració del territori del Moianès, i també del Lluçanès. Molts nuclis de població deuen la seva existència o el seu creixement a la ramaderia, i la prosperitat d’alguns masos es pot entendre només pel control que tenien d’alguns d’aquests ramats o de les pastures que feien servir [Cortès, 2002, pàg.84] (possiblement en serien exemples el masos estanyencs del Grau, o de la Carrera)

Aquesta gran via de transhumància també va afavorir el naixement d’activitats de caràcter preindustrial relacionades amb el bestiar de llana a l’Estany, documentades ja al segle XVIII, moment en el qual les dones de l’Estany filaven per les fàbriques de Centelles, amb les quals el poble de l’Estany es comunicava possiblement a través del camí de Collsuspina. [De Zamora, 1787-1973, pàg.57]

Durant el segle XIX guanyaren progressivament protagonisme els oficis de paraires, teixidors, comerciants de llana, sastres, etc. Aquesta activitat preindustrial desembocà en la instal·lació de petites manufactures tèxtils en l’etapa de la industrialització. [Cortès, 2002, pàg.88]

En el plànol geogràfic del Principat de Catalunya, de Ramon Yndar, de 1824, es pot observar la importància d’aquest camí, ja que és l’únic representat que passa per l’Estany. [H01]

En el qüestionari sobre els principals camins existents al poble de l’Estany, respost per l’alcalde Joan Tort l’any 1862, encara es destaca el camí de Prats de Lluçanès per davant dels altres, i s’indica que en aquell moment tenia una amplada mitja d’uns 5 peus (equivalent a uns 2’10 m). [H03]

L’any 1882 la Diputació provincial de Barcelona impulsà el projecte de la carretera de Moià a Calaf, passant per Súria, que resseguí en força trams el traçat de l’antic camí de transhumància, o camí ral ,que comunicava el nucli de l’Estany. La construcció del primer tram entre Moià i el coll de Canemasses (a Avinyó) es perllongà entre 1884 i 1904 aproximadament. La seva travessia per l’interior del poble de l’Estany, obligà a traslladar l’any 1883 el cementiri vell del costat del monestir, al seu actual emplaçament, a la vora del mas Grau. En aquest moment es plantaren les filades de plataners que actualment encara flanquegen les vores de la carretera en els dos extrems del poble. [AADD, 1882]
Entre 1932 i 1934 es redactà el Projecte de variant (...) de la carretera de Moià a Calaf per Súria, per a la supressió de la travessia de Santa Maria de l’Estany, redactat per l’enginyer Eduard Peña. Aquesta variant seguí la traça del camí històric que travessava el prat de l’Estany fins a la font de les Eres (o font Vella) i que després es redreçava per dirigir-se fins a la plaça del Monestir (o plaça Major). [Peña, 1934]. També fou en aquest moment quan es realitzà l’enquitranat de la carretera.

En el mapa planimètric de l’Estany elaborat per l’Instituto Geográfico y Estadístico de España de 1914, i copiat pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1936, s’observa com encara a començament del segle XX se’n conservava intacte el traçat i se’n coneixia l’ús com a “camino de ganados” [H06]

Diversos estudiosos també recolliren el traçat del camí ramader a mitjans del segle XX: Joan Vila-Valentí, en el seu mapa de camins ramaders de Catalunya (1951), Ricard Vives Sabaté, en el seu mapa sobre els antics camins ramaders del centre de Catalunya (1950-1960), o Lluis Solé Sabarís, en el seu mapa de camins ramaders (1959). [Trepat-Vilaseca, 2012]

A la vora del camí de Prats, es poden trobar diverses fonts:
- Fonts de la Sala (tenia una inscripció, actualment desdibuixada, amb la data 1819) [Rodríguez, 1999]
- Font dels bous,
- Font de l’escorpí (té una inscripció amb la data 1723),
- Font del nen Jesús,
- Font del Castell,
- Font de Sant Antoni (té una inscripció amb la data 1927)

- AADD. Proyecto de carretera provincial de Moyà a Calaf por Súria. (Plànol nº 5. Plano de la travessia de Santa Maria de l’Estany.) Projecte inèdit. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (DPP-5597), Barcelona, 1882.
- AADD. Aproximació a la toponímia del Moianès, Rafael Dalmau Editors, Barcelona 2009.
- ALVAREZ, José. Proyecto de carrete
- CODINA, Joan. Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil del 1993).
- CORTÈS, Jordi. “Sant Pere de la Portella, Santa Maria de Lluçà i Santa Maria de l’Estany: tres models diferents”, a Monestirs. Intervenció en el patrimoni arquitectònic, Col·lecció Papers Sert, nº 6. [Resum del XXIII Curset AADIPA celebrat al COAC l’any 2000] (pàg.79-88). Publicacions de l’Escola Sert. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, 2002.
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- DE ZAMORA, Francisco. Diario de los Viajes hechos en Cataluña. (1787). Ed. Curial, Barcelona, 1973.
- PEÑA, Eduard. Projecte de variant (...) de la carretera de Moià a Calaf per Súria per a la supressió de la travessia de Santa Maria de l’Estany. Projecte inèdit. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (OPP-1904), Barcelona, 1934.
- PLADEVALL, Antoni -VIGUÉ, Jordi. El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Artestudi, Barcelona, 1978.
- POU, Aureli - VINYETA, Ramon. L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona. 1974.
- Puigferrat, Carles. Estudi històrico-documental previ a la restauració d’algunes dependències del monestir de Santa Maria de l’Estany (Moianès), [buidat parcial de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de l’Estany - APSME], L’Estany (Inèdit), 2014.
- RODRÍGUEZ, J.L. “El molí del Grau de l'Estany”, a La Tosca, núm. 480-481 (pàg. 24-25), Moià, 1991.
- RODRÍGUEZ, J.L. “Les fonts de l’Estany”, a Programa de Festa Major, Ed. Ajuntament de l’Estany, 1999.
- TREPAST, Eduard - VILASECA, Anna. “La transhumància a Catalunya, un llarg camí per recórrer” a Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Recomanacions i propostes (pàg. 7-14). Fundació del Món Rural, Lleida, 2012.
- TRESSERRA, Josep. Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, Impremta Anglada, Vic, 1920.